Publicitat
Publicitat

CINEMA

La llarga agonia d'un màrtir modern

'La lapidation de Saint Étienne', premi Fipresci a Valladolid, és el segon llarg del gironí Pere Vilà

Pere Vilà (Girona, 1975) col·leccionava notícies de la premsa: històries de vells oblidats, abandonats per la família. "Recordo un pis on feia més de sis anys que no anava ningú i, quan la família el va posar en venda, van trobar-hi el cadàver de l'avi", explica Vilà. Aquest va ser el punt de partida de La lapidation de Saint Étienne , el llarg que el director gironí va estrenar el cap de setmana passat, el segon que filma després del seu aplaudit però poc conegut debut, Pas a nivell (2007).

"Les generacions més joves tenen un desinterès total per la gent gran", afirma Vilà. No és el seu cas: ha fet treballs de recuperació de la memòria històrica i ha entrevistat soldats de la Lleva del Biberó. A més, diu, la gent gran es troba amb un altre problema: "La nostra societat marca un ritme que no poden seguir. Inevitablement, s'han de desmarcar. ¿I com s'afronta aquest final?". De l'Étienne, el protagonista, no en sabem gran cosa: tan sols que ha girat l'esquena a la societat de les presses per refugiar-se a casa seva, entre figures de fusta, andròmines i bosses d'escombraries. I a falta de fotos de la dona i la filla, mortes anys enrere, unes radiografies decoren les finestres, com presències espectrals que vigilen i acompanyen els últims dies de l'home.

Un sant Esteve amb dubtes

Pel que fa a l'analogia religiosa del títol, a Vilà li semblava interessant mostrar "un sant Esteve amb dubtes", pròxim a la nostra realitat. "No és un sant Esteve en el sentit religiós, però té la creença que les presències de la filla i la dona mortes encara són a la casa. Avui dia, sempre que captem alguna cosa invisible tendim a racionalitzar-la. Per què no es pot conviure amb el que és sobrenatural?", es pregunta Vilà, que omple la casa de detalls fantasmagòrics: una llum que tremola, una tapa de piano que s'aixeca sola... "Això sí, també ofereixo a l'espectador la possibilitat de pensar que és cosa de la filla viva de l'Étienne, que ho fa per emprenyar-lo", concedeix. La filla, plena de rancúnia contra el pare, el persegueix i l'assetja sense descans. Vilà no la jutja. "No va superar que el seu pare la tractés com un fantasma durant molts anys i ara s'ha convertit en un personatge descontrolat", diu.

La lapidation de Saint Étienne s'ha rodat a França i amb versió original francesa per una sola raó: comptar amb l'actor francès Lou Castel, un clàssic del cinema europeu que ha deixat la seva empremta en films com Les mans a les butxaques (1965), de Marco Bellocchio, i L'amic americà (1977), de Wim Wenders. "Jo no sentia cap fetitxisme per ell -aclareix Vilà-. El que va ser determinant per a mi va ser el seu paper a El naixement de l'amor , de Philippe Garrel, però més pel director que per ell. Del Lou em marca molt la presència física que té, que és brutal: a l'escena final de La qüestió humana , per exemple, et fot una garrotada tremenda".

Premiada al Festival de Valladolid amb el Fipresci de la crítica, La lapidation de Saint Étienne s'ha estrenat en diferents sales de Barcelona i al Truffaut de Girona, l'única sala, per cert, que va estrenar Pas a nivell . D'aquí quinze dies Vilà començarà a filmar un nou treball, La fossa , un projecte que té a veure amb el seu interès per la memòria històrica i que es rodarà en sis dies amb només 10.000 euros de pressupost, tot i comptar amb Lluís Homar, Emma Vilarasau, Àlex Monner i Josep Maria Domènech en el repartiment. "Parla de com les ferides de la Guerra Civil continuen obertes. He mogut cel i terra pel projecte, però el tema no interessa. Volen que aquest cinema desaparegui. No sé si ho aconseguiran, però jo els tocaré els pebrots rodant amb els diners que tingui", assegura.

Les