Publicitat
Publicitat

ÒPERA

Una joia lírica de Xavier Montsalvatge amb vocació de clàssic

En un país que tingués més cura del seu patrimoni líric, la primera òpera de Xavier Montsalvatge, El gato con botas , ja seria un clàssic. Però no és aquest el cas. Des de la seva estrena, el 1948, en una Barcelona grisa, ofegada per la misèria de postguerra i la repressió franquista, només s'ha programat només dues vegades més. La darrera va ser el 2007, en un muntatge sota la batuta de Josep Vicent dirigit escènicament per Emilio Sagi. Fa bé el Liceu de reposar-la ara -queden dues funcions matinals més, els dies 26 i 27 a les onze del matí- amb els mateixos cantants que la van estrenar el 2007 i la magistral direcció musical d'Antoni Ros Marbà com a novetat al fossat. El coliseu ofereix, doncs, una nova oportunitat per gaudir d'una joia lírica que algun dia serà un clàssic.

La música i el tractament vocal d' El gato con botas són una delícia, però el llibret de Nèstor Luján, basat en el conte homònim de Perrault, acusa el pas del temps en l'ús del llenguatge, que avui resulta distant i poc familiar per als més petits. Segueix sent, tal com volia el seu autor, una òpera basada en un conte infantil, però explicada musicalment amb les armes líriques de la tradició italiana.

Antoni Ros Marbà, que va enregistrar aquesta obra el 2002 -un gran disc del segell català Columna Música que va ser nominat als premis Grammy- torna a fer diana. Domina l'estil, treu bon partit a la Simfònica del Liceu i atorga caràcter i encant a la música del gran compositor català. Repeteix el mateix equip vocal que va estrenar el muntatge, encapçalat per la mezzosoprano Marisa Martins (el gat), el tenor Antoni Comas (el moliner) i el baríton Enric Martínez-Castignani (el rei). Coneixen a fons l'obra -també van participar en l'enregistrament del disc- i broden els seus respectius personatges amb un minuciós treball vocal i teatral. Martins triomfa donant vida a l'astut felí amb musicalitat, encant vocal i una presència escènica irresistible. Al seu costat, Comas i Martínez-Castignani encerten en l'expressivitat i teatralitat justa, mentre que la soprano María Luz Martínez (la princesa) i el baix Miquel Àngel Zapater (l'ogre) completen el repartiment amb eficàcia.

La fantasia i el personal sentit del color de la dissenyadora Agatha Ruiz de la Prada, autora de l'escenografia i el vestuari; l'enginyosa coreografia de Núria Castejón, i la il·luminació de José Luis Canals doten l'espectacle d'una personalitat visual, seductora i capaç d'atreure l'atenció dels més petits. Emilio Sagi maneja amb neteja, claredat i sentit de l'humor aquests recursos escènics.