Publicitat
Publicitat

Mor Gabriel García Márquez, la veu màgica del realisme

L'autor de 'Cien años de soledad', 'El amor en los tiempos del cólera' i 'Crónica de una muerte anunciada', premi Nobel de literatura, ha mort als 87 anys

Va ser, i ho continuarà sent, una icona de la narrativa llatinoamericana, la mateixa que va ajudar a popularitzar arreu del món. Màxim exponent del realisme màgic, la seva és una obra extensa i rica, un retrat personal de la seva terra i del seu món interior, de la violència i la solitud. Intens i líric, vibrant i misteriós, el seu nom anirà unit per sempre més a títols com 'El amor en los tiempos del cólera' (1985), 'Crónica de una muerte anunciada' (1981) i, de manera molt especial, 'Cien años de soledad' (1967). Escriptor, guionista i periodista, amb la desaparició de Gabriel García Márquez —mort aquest dijous a Mèxic— s'apaga una de les veus literàries més destacades del segle XX. Tenia 87 anys i, tot i que s'havia recuperat d'un càncer limfàtic, la seva salut era molt delicada des de feia temps.

Nascut a la ciutat colombiana d'Aracataca el 6 de març de 1927, Gabriel García Márquez –'Gabo', com era conegut de manera afectuosa– va començar la seva carrera professional en el camp del periodisme, debutant al diari 'El Universal' i incorporant-se després a 'El Heraldo de Barranquilla'. Va ser en aquesta segona ciutat on va entrar en contacte amb un grup d'escriptors i periodistes, el grup de Barranquilla, que tindrien un paper fonamental en el seu desenvolupament intel·lectual; el llibreter català que apareix a 'Cien años de soledad' està inspirat en la figura de Ramon Vinyes, membre del grup.

Novel·les i contes

Després de treballar durant molts anys com a periodista per a diferents mitjans –entre ells l'agència cubana de notícies La Prensa Latina, de la qual va ser cofundador–, Gabo va fer el salt al món de la literatura. El seu èxit va ser fulminant, entre d'altres coses perquè les seves primeres obres ja contenien els trets estilístics que el definirien al llarg de tota la seva vida: el gust per barrejar realisme i fantasia, una mirada molt singular a un món on la violència i la duresa de la vida quotidiana es barregen amb elements que semblen sortits d'un conte. De fet, Gabo es va moure amb la mateixa comoditat en el camp de la novel·la que en dels contes, i aquest caràcter versàtil es fa evident en tota la seva obra, que desafia les etiquetes i es resisteix a ser classificada.

Nobel suec per a un escriptor colombià

'La hojarasca' (1955) va ser la seva primera novel·la, una obra on es barrejava passat i present, el pòsit de la literatura llatinoamericana tradicional amb les influències de la narrativa nord-americana contemporània, que va descobrir vivint a Nova York. García Márquez no va tenir pressa a portar la seva segona obra a les llibreries. No va ser fins sis anys més tard, el 1961, que veia la llum 'El coronel no tiene quien le escriba'. La seva reputació estava ja assegurada i el 1965, amb només quatre títols publicats, rebia el Premi Nacional de literatura de Colòmbia, el primer d'una llarga llista de reconeixements que culminaria, el 1982, amb el premi Nobel.

Set anys a Sarrià

El cert és que el dia que l'acadèmia sueca va decidir distingir García Márquez "per les seves novel·les i històries curtes, en les quals la fantasia i la realitat es combinen en un món imaginatiu compost i ric, reflectint la vida d'un continent i els seus conflictes", ell s'havia convertit ja en una llegenda viva de la literatura no només llatinoamericana sinó universal, un estatus al qual va accedir de forma automàtica arran del fenomenal èxit de 'Cien años de soledad', aparegut el 1962 i del qual es van vendre més de 30 milions de còpies en una quarantena de llengües, entre elles el català. Després de publicar la novel·la, Gabo va viure durant set anys a Barcelona, entre el 1967 i el 1973. Va ser a la capital catalana, a la casa que va llogar a Sarrià i on va viure amb la seva dona i els seus fills, on García Márquez va escriure 'El otoño del patriarca'. L'escriptor assegurava que, de totes les seves novel·les, aquesta és la que li havia costat més d'escriure; els crítics, certament, la consideren la seva obra més complexa.

Després de l'extraordinari impacte literari i comercial de 'Cent anys de solitud' vindrien títols com 'El otoño del patriarca' (1975), 'Todos los cuentos' (1976), 'Crónica de una muerte anunciada' (1981) i 'El amor en los tiempos del cólera' (1985). La seva producció, relativament escassa durant les primeres dècades de la seva carrera, s'accelera després, però les seves últimes obres ja no despertarien l'impacte popular ni crític d'anys enrere. La reacció a 'Vivir para contarla' (2002), 'Memoria de mis putas tristes' (2004) i 'Yo no vengo a decir un discurso' (2010) va ser tèbia. Però res no podia alterar ja la reputació i la transcendència d'un dels autors més importants del segle XX.

Les

Etiquetes