Publicitat
Publicitat

TEATRE

Lluís Pasqual trenca un tabú amb 'Blackbird', al Teatre Lliure, amb Jordi Bosch i Bea Segura

La frontera entre l'amor i la pederàstia

Un home de 40 anys i una nena de 12 es coneixen, s'enamoren i decideixen fugir junts. David Harrower explora a Blackbird els límits de l'amor. Lluís Pasqual la dirigeix al Teatre Lliure de Gràcia.

¿Un home de 40 anys es pot enamorar d'una nena de 12? ¿És prou madura una menor per seduir conscientment un senyor de l'edat del seu pare? ¿A quina edat és legítim estimar? ¿A partir de quan té dret a fer el que vulgui una persona? ¿La felicitat ho justifica tot? Les preguntes no pararan de martellejar la ment de l'espectador quan vegi Blackbird , de David Harrower. El públic es converteix en un jurat popular silenciós d'un cas de pederàstia -segons la llei- o d'amor -segons els protagonistes.

L'espectacle, que s'estrena demà al Lliure de Gràcia i hi farà temporada fins al 10 de febrer, arrenca amb el retrobament d'una parella que s'intueix que va tenir una història que va acabar de manera traumàtica en el passat. Ell (Jordi Bosch), que havia sigut arquitecte, ha hagut d'estar quatre anys a la presó i ha refet la seva vida com a peó d'una fàbrica anònima en un polígon gris al costat d'una autopista. Ella (Bea Segura, que torna al teatre català després de 12 anys) és una noia trastornada i encallada en aquell episodi. L'espectador aviat descobreix que van ser veïns, es van enamorar i van decidir fugir junts i començar una nova vida. Per casualitat, el viatge es va estroncar i van separar-se.

"El primer cop que vaig llegir Blackbird em va recordar l'Otel·lo, que després d'assassinar la seva dona Shakespeare li escriu el monòleg d'amor més gran. Per nosaltres i la nostra llei, allò seria un acte de violència de gènere. Però Shakespeare, com Harrower, diu que les coses són complexes", explicava Pasqual en la presentació. L'obra no és "ni una llei ni un manifest", sinó que es passeja per totes les fronteres possibles, com hàbilment sap fer el bon teatre anglès. "És com un match ball . L'espectador té un paper dinàmic. Pensa constantment en les raons de l'un i l'altre. Pren partit en funció del moment de l'obra. Es fan sortir a la superfície qüestions que un tema tabú encara té per resoldre. Esclar que hi ha d'haver una llei, però algú amb 17 anys, 11 mesos i 31 dies no és adult i l'endemà sí?", deia, provocador.

Blackbird s'ha estrenat a les principals capitals teatrals del món, i ara es pot veure per primer cop a l'Estat. De fet, el mateix Pasqual la va dirigir la primavera del 2011 al Piccolo Teatro de Milà. "No té res a veure", assegurava. El decorat està fet de trastos en un lloc buit i deixat, on l'home llença un cubell de deixalles molt simbòlic abans que es desencadeni l'huracà.

I les preguntes no s'aturen: ¿qui provoca a qui? ¿Té dret un pederasta a refer la seva vida? ¿Com es pot comprovar l'enamorament d'algú? ¿Estimar-se no compta davant dels jutges? De fet, ¿qui té el dret moral absolut? Pasqual resol només un dilema: "El públic no tindrà pebrots de dictar sentència".