Publicitat
Publicitat

Marilia Samper retrata com es pot afrontar la desaparició d'un fill a 'L'ombra al meu costat'

Els fantasmes dels morts apareixen al TNC

Marilia Samper estrena a la Sala Tallers del Nacional i amb la companyia T6 L'ombra al meu costat. Un drama entre David Lynch i García Lorca sobre la desaparició d'un fill i l'impacte en els pares.

L'ombra al meu costat podria ser el conte de La caputxeta vermella , però en una versió sinistra en què el llop es poleix la nena directament al bosc. Per això Marilia Samper ha situat a l'escenari de la Sala Tallers del TNC una casa amb columnes de fusta que es va transformant en bosc inhòspit a mesura que l'absència d'una filla es fa més dura i insuportable, i la seva ombra, més allargada.

L'Alba, filla única, viu en una família impol·lutament feliç. Fins que desapareix. No deixa cap senyal físic, però sí un rastre d'amargor, retrets i silenci entre els seus pares. Marilia Samper tracta des del dolor més íntim un cas dels que podrien aparèixer a les pàgines de successos dels diaris. De fet, la va inspirar el fet de llegir una notícia real d'una noia violada i morta, i va pensar: "¿Se'n pot dir vida del que et queda després d'una cosa així?" "Escric perquè m'agrada fer-me hipòtesis sobre coses. No escric sobre mi, tot i que sempre tingui un punt de vista personal, però m'agrada posar-me en un altre lloc, en una altra pell. És com jugar a les nines, una diversió". Només que en aquest cas es tracta d'un joc macabre. "És un drama amb pinzellades de poesia importants, entre David Lynch i García Lorca", deia el director del Nacional, Sergi Belbel.

El tema és l'absència, però Samper s'hi acosta des de tres històries que s'acaben trobant: la de la família que perd la filla (interpretada per Àlex Casanovas, Cristina Plazas i Anna Moliner), la relació tirànica d'un pare amb el seu fill en absència de la mare (David Vert i Òscar Castellví) i la relació optimista d'una parella de vellets (Oriol Genís i Àngels Poch), els únics a aportar llum i un missatge vitalista a L'ombra al meu costat , un bosc per on també es passeja un estrany (Albert Prat). El paper dels dos vells, que gaudeixen de la petitesa de tenir-se, malgrat les desgràcies viscudes, és el quid de l'obra, la catarsi final, segons Samper: "La superació és possible. Però viure ancorat en el passat i en els nostres dolors i ferides obertes impedeix arribar a la felicitat", diu. Però aquesta és la seva lectura. Sobre l'escenari, el drama és implacable.

Cristina Plazas reconeix que des de la primera lectura la pena se li va ficar als ossos. "T'has de tirar a la piscina. Jo encara no entenc del tot el meu personatge, perquè la parella és molt animal, molt poc reflexiva. No tothom pot superar el dolor", opina l'actriu. Casanovas ho veu com una baixada als inferns en una hora i quaranta minuts. "Cada personatge funciona d'una manera diferent a l'hora d'encarar el dolor", destaca Àngels Poch.

Una companyia que creix

Aquesta és la tercera temporada -i encara en vindrà una quarta- que el cicle T6 compta amb un equip d'actors fix per a totes les obres de nova autoria. En certa manera, és una companyia estable de facto , una idea que Sergi Belbel va voler provar per demostrar que seria rendible econòmicament i estèticament d'aplicar, en format gran, al Nacional. Ja ho farà el seu successor, si pot i vol.