Publicitat
Publicitat

Un enamorat de Llafranc i defensor de la sanitat pública catalana

Carme Farrarons, directora de l'Hotel Llevant, recorda que la relació de Tom Sharpe amb Llafranc va començar quan la tardor del 1989 l'escriptor hi va anar a dinar amb una agent literària. "El meu germà estava llegint un llibre seu, Sharpe l'hi va firmar i li va dir que el lloc li agradava i que potser hi aniria a passar temporades", explica Farrarons. Dit i fet, després de Nadal s'hi va instal·lar fins a la Setmana Santa, i així cada any fins que el 1995 va decidir comprar-se la casa on ha viscut fins a la seva mort. Ahir la seva vídua recordava que va trobar a Palafrugell el sol i el Mediterrani. "Tranquil·litat i cortesia", havia dit l'autor. Aquí hi ha escrit les seves últimes cinc novel·les: de Les beques boges: una crònica de Porterhouse (1995) a L'herència de Wilt (2010). Qui va conèixer molt bé Sharpe va ser la doctora Montserrat Verdaguer, que el va anar a tractar d'un refredat a l'Hotel Llevant el 1994. Des d'aleshores es va convertir en la seva secretària i amiga. "Allà hi feia una mica de tot, jo. Ara ja tenia 30.000 paraules transcrites de la seva autobiografia, que escrivia a màquina en forma de cartes. Crec que no havia arribat ni tan sols a la meitat. Veig difícil que es pugui acabar publicant", explicava ahir Verdaguer a l'ARA. Sharpe va tenir diversos problemes de salut i, agraït pel tracte que va rebre, va dedicar dues novel·les a la sanitat catalana: "A tots els metges i cirurgians catalans, sense l'excel·lent assistència dels quals aquest llibre no s'hauria escrit", es pot llegir a Wilt s'ha perdut (2004). Aprofitava les ocasions que tenia per repetir que li havien salvat la vida, per criticar la sanitat britànica i queixar-se de les retallades. Sharpe serà enterrat diumenge en una cerimònia anglicana a Palafrugell i les cendres s'escamparan a Llafranc, Cambridge i Sunderland.

Les