Toni Font, entre el dibuix i la taca

PalmaToni Font (Pollença, 1977) assegura que quan treballa s'ho demana sovint: "On és la meva llibertat?". Tal vegada aquest és el motiu que l'ha duit a titular l'exposició que avui vespre inaugura a la galeria Joan Melià d'Alcúdia amb un significatiu Estudis de la llibertat .

Confessa l'artista que és en les coses més properes on troba l'espai de llibertat que necessita: "Treballar a foravila, llaurar, collir una figa, la família, els xics, estar en plena natura o amb una barqueta, és on em trob a mi mateix. Això s'assembla molt al que cerc a través de la meva obra".

De fet, les pintures, els dibuixos i les escultures que ara exhibeix a Alcúdia (fins a finals de gener) tenen la senzillesa que traspuen aquestes paraules. El traç surt lleuger i espontani per dibuixar unes figures gairebé esquematitzades, moltes vegades només perfilades i intencionadament primàries. Fetes d'un sol traç. Recullen, això sí, el domini que Toni Font té de l'expressió gràfica. Però l'artista, com succeeix sovint, sembla no voler-se conformar amb allò que sap fer. Segurament per aquest motiu acaba per retxar-ne una part i de deixar que aquests dibuixos de petits animals o figures humanes acabin en una gran taca informe.

En aquest sentit, una de les característiques més notables d'aquesta sèrie d'obres és la reunió, sobre un mateix paper o en un sol exercici escultòric, de la figuració i l'abstracció, com dos llenguatges que, en el seu cas, no resulten antagònics, sinó que es complementen encara que no es pugui afirmar que hi apareixen mesclats. Ocupen cadascun el seu espai. I gairebé sempre un comença on l'altre acaba, fins al punt que l'espectador es pot demanar si el dibuix sorgeix de la taca de pintura o si, contràriament, aquell traç destre que perfila una figura acaba en una gran taca que aconsegueix esborrar-la.

Especialment notori és aquest fet en les escultures presents a la mostra a la galeria Joan Melià. En formats més aviat petits i manejables, un altre pic la figura acaba o sorgeix d'una massa sense forma, d'un rudimentari o casolà pot de pintura o, simplement, d'una superfície matèrica. En tots els casos, és una escultura molt tocada que permet veure com treballa la mà de l'artista.

A diferència de treballs anteriors, en aquesta ocasió, Toni Font ha deixat de banda el color per realitzar una sèrie en un marcat contrast de blanc i negre, amb pocs matisos de gris. De fet, aquests només apareixen en unes pintures del tot impetuoses, irracionals i absolutament abstractes, com si l'artista necessitàs, en aquest camí de recerca de la pròpia llibertat, desfer-se fins i tot d'una línia, d'un dibuix que està de natural entre els seus dominis.