Publicitat
Publicitat

TEATRE

Teatre per salvar la memòria

Helena Tornero dirigeix al TNC una obra sobre la Guerra Civil, el genocidi i el silenci

"Si les seqüeles són al present, és un tema del present". Aquesta és la categòrica resposta d'Helena Tornero sobre el perquè de la seva última obra, que deixa anar fins i tot abans que l'hi demanin. Durant els anys de documentació ha vist tantes reticències per remoure el fang de la memòria històrica que té l'artilleria a punt. El seu espectacle, No parlis amb estranys , que estrena dimecres al Teatre Nacional, és un collage de personatges i situacions que se situen en l'avui però remeten al passat recent del país: a la Guerra Civil, les tortures, la repressió, la mort i les seves víctimes al llarg de generacions. "També parla del genocidi, una paraula que fa molta por de dir per descriure què va passar, i dels camps de concentració, perquè n'hi va haver 400 de franquistes a Espanya, i es van aconseguir amagar", hi afegeix.

L'origen del muntatge eren els nens perduts del franquisme, els fills dels republicans que van arrencar dels seus pares perquè no els transmetessin les idees esquerranoses, però a mesura que anava recollint testimonis escrits i orals, va optar per no explicar una història lineal, sinó històries fragmentades: "Sempre hi ha un punt en què no t'atreveixes a preguntar més a on no trobes respostes. Hi ha molts buits a la nostra història", diu l'autora. Amb una estructura de microtrames, Tornero va teixint un collage de personatges i situacions: una noia que vol ser cantant als anys 60, uns germans que descobreixen el seu passat familiar, descripcions de fotografies que serveixen de teatre-document, una peça on desfilen diferents generacions i, fins i tot, textos literals del metge Antonio Vallejo-Nájera, que volia demostrar que el marxisme era una malaltia.

L'espectacle abraça temes poc tractats a les classes d'història "com la política racial franquista, que sembla que només existia a l'Alemanya nazi, i la transmissió del trauma generacional, que significa que les seqüeles arriben fins a la quarta generació, amb símptomes com la toxicomania -explica l'actor Oriol Genís-; no en tenia ni idea". Per Helena Tornero, aquesta última és una mostra més de "com ens afecta el passat". "Després de la guerra, el silenci el van imposar els vencedors. I crec que encara dura. Ells són els que diuen que s'han de tancar les ferides, que s'ha de mirar al futur. Però una ferida tapada s'infecta", opina. Una de les frases que més li han repetit, "molt típica de la segona generació", diu, és: "No n'hi ha per a tant". "Els vencedors van escriure la història i van banalitzar el que va passar. I a això s'hi suma la cultura de la impunitat que s'ha anat transmetent. Mentre no hi hagi xifres, no es pot parlar de genocidi. Per això no es volen dades oficials", explica.

Un espectacle mutilat

L'autora, que debuta en la direcció amb aquest espectacle, ha tingut la mala fortuna de ser una de les dues grans víctimes de les retallades generalitzades a la cartellera del Teatre Nacional. No parlis amb estranys forma part del projecte de promoció de l'autoria catalana T6, que ha quedat coix: a punt de començar els assajos, la direcció del teatre els va anunciar que comptaven amb la meitat de pressupost, de dates d'assaig i d'exhibició (del 3 al 14 d'abril). Tot i això, l'equip va seguir intacte. Els vuit actors -entre els quals hi ha Oriol Genís, Àngels Poch, David Verd, Mireia Gubianas i Nuria Legarda, la meitat dels quals són part de la companyia del T6- van defensar un projecte "molt personal" per a Tornero i, creu, "necessari".

Legarda hi coincideix: "El procés de documentació ha sigut important, per mi, per veure les poques coses que sabia. I encara estem igual, però tot molt més ben maquillat i, per tant, més maquiavèl·lic". L'impuls que han sentit els actors de remenar els seus orígens és el que Tornero vol transmetre a l'espectador. "Vull remoure la memòria del públic, que surtin de l'obra i vulguin fer preguntes als seus avis", diu. Prou mentides, prou silencis, prou soledat. "La guerra va ser terrible per a tots, però uns van poder fer el dol i els altres no. D'aquí ve el trauma. Per això encara hi ha gent que té por de parlar", conclou.

Les
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF