Publicitat
Publicitat

44 EDICIÓ DEL FESTIVAL DE SITGES

El festival presenta també els nous films de Lars von Trier i Francis Ford Coppola

Sitges acull el terror 'vérité' d''Emergo'

Ahir, a Sitges, feia la seva première oficial Emergo , de Carles Torrens, l'altre títol català -rodat en anglès i amb una barreja d'intèrprets catalans i anglosaxons- de la Secció Oficial juntament amb Eva . Escrita i produïda per Rodrigo Cortés, el director de Buried , la cinta és un nou exercici d'estil minimalista que concentra l'acció en un apartament on un equip de científics investiguen els fenòmens paranormals que experimenten un pare i els seus fills. Exemple de terror vérité en la línia de Paranormal activity o [Rec] , la pel·lícula pren la forma d'un fals documental narrat a partir de les càmeres de l'equip d'investigadors.

Narrativament, Emergo recicla una matèria primera coneguda -les històries de cases encantades- des de l'aproximació metodològica de la ciència. De muntatge àgil ma non troppo , la cinta passa volant i deixa pel camí bones seqüències, com ara el monòleg final del pare, però per falta d'ambició no passa de ser un meritori exercici de cinema de gènere conjuntural, correcte i prou. Un apunt: el títol és una mena d'homenatge a William Castle, el director nord-americà que ha passat a la història no tant per les seves pel·lícules, sinó pels gadgets que acompanyaven les seves projeccions.

Un melancòlic final

Nova jornada del festival, nova cinta apocalíptica. No passa un dia sense que la fi del món arribi a Sitges, ja sigui de la mà de Steven Soderbergh, Abel Ferrara o qualsevol altre autor. Ahir va ser el torn de Lars von Trier, que a Melancolía planteja una personal relectura del cinema de catàstrofes en clau de melodrama íntim i atmosfera tràgica.

Dividida en dues parts, la primera segueix la Justine (Kirsten Dunst) durant el seu banquet de boda, i la segona pren el punt de vista de la germana de la Justine, la Claire (Charlotte Gainsbourg), per relatar els dies previs a un cataclisme provocat per un planeta que viatja en direcció a la Terra. Von Trier contraposa la catàstrofe global a la tragèdia íntima del personatge de Kirsten Dunst, una persona autodestructiva que dinamita el seu matrimoni la nit de noces, incapaç de dissimular el seu desencant de la vida. La seva germana, en canvi, és tot el contrari: responsable, ordenada, amb una família estable. A través de les dues, el danès explora les complexitats de l'ànima femenina en el seu film més reposat, amb imatges d'inspiració pictòrica i algunes de les seqüències més belles que es veuran als cinemes aquest any. La projecció de Melancolía , per cert, venia acompanyada d'una breu i còmica presentació en català de Lars von Trier com a ventríloc. Un petita broma per rentar la imatge que va deixar a Canes quan va dir que simpatitzava amb Hitler. Afortunadament, la pel·lícula -que s'estrena el 4 de novembre- transcendeix les declaracions del director.

Coppola es diverteix en 3D

I mentrestant, el festival estrenava a Espanya l'últim film de Francis Ford Coppola, que confirma la deriva excèntrica de la seva filmografia recent. Protagonitzada per un Val Kilmer que omple la pantalla -literalment; la dieta Dukan no fa per ell-, Twixt és una cinta de terror sense cap ni peus i un look d'exercici de primer de l'Escac, que segueix un Stephen King de tercera que investiga en somnis els crims que van succeir durant els anys 50 en un poble perdut dels EUA. En dues seqüències d'acció, la pel·lícula salta a les tres dimensions i el públic s'ha de posar les ulleres 3D. Coppola pot haver perdut l'interès per l'acabat de les seves pel·lícules, però no per experimentar amb la tecnologia i divertir-se amb els clixés del gènere negre i el terror.

El millor que és pot dir de Twixt és que en cap moment es pren a si mateixa gaire seriosament. Tanmateix, després de la fallida Youth without youth (encara inèdita comercialment) i la desconcertant Tetro , prendre's les coses més seriosament no hauria fet cap mal al cinema de Coppola.