Sílvia Pérez Cruz: “Cantant és quan experimento les coses més bèsties i més maques”

PalmaDijous que ve, dia 2 de juny, Sílvia Pérez Cruz tornarà a ser a Mallorca. “Hi vinc sovint perquè m’hi sento molt a gust, amb el públic ens entenem perfectament i, a més, el paisatge és molt proper al de la Costa Brava, d’on sóc jo”, confessa. Quan els més fidels a la cantant empordanesa encara recorden el concert de l’estiu passat a la clastra de Raixa, aquesta vegada tindran l’ocasió de veure-la i escoltar-la entre cordes a l’Auditòrium de Palma. Acompanyada per un quintet format per dos violins, una viola, un violoncel i un contrabaix, la veu poderosa i plena de matisos de Sílvia Pérez Cruz agafa més sonoritat i es mostra més harmònica, si és que això encara és possible.

Què podeu dir d’aquest concert?

És un projecte que va néixer com a encàrrec de l’Auditori Nacional de Madrid, on l’estrenàrem ara fa poc més d’un any. És un treball clàssic que a mi em va fer especial il·lusió, perquè feia temps que volia cantar amb un quartet o un quintet. Ens hi hem trobat tan bé, els músics i jo, que hem recorregut bastants d’escenaris de llavors ençà. Ara bé, com sempre passa, des d’aquell concert inicial, l’abril del 2015, fins ara, aquest treball ha evolucionat molt. El recull de cançons familiars i algunes que jo he escrit i compost ens ha donat molta felicitat dalt de l’escenari, i entre improvisacions, humor i complicitats, hem aconseguit que un quintet de corda i una veu ja no sigui un clàssic. En la meva tònica, trencam les barreres dels estils.

Com us sentiu entre cordes? És gaire diferent de tenir diversitat d’instruments?

Qualsevol canvi, per petit que sigui -un músic, un instrument, un arranjament-, fa que tot canviï en un concert o en qualsevol treball musical. En aquest cas, entre cordes, es pot sentir la sonoritat de la fusta, un so que t’envolta, t’abraça, t’acull, com un coixí, i t’hi sents molt còmoda. En certs moments del concert, he pensat que he de convertir-me en corda. Res m’agradaria més que cada persona del públic pogués sentir el que sentim els músics i jo mateixa.

Què significa un concert per vós?

El concert és el lloc on sento la vida amb més intensitat. És l’estona en què sóc capaç d’entendre-ho millor tot plegat. En un concert hi ha la valentia de voler que passin coses amb els que t’envolten, el públic i els músics. Contràriament a les cançons enregistrades, el concert està en contínua evolució. I com més concerts has fet d’un treball concret, quan ja te’l saps (com és el cas del concert que farem a Palma), llavors és meravellós, perquè et pots oblidar de la forma i deixar que passin coses i sentir-te vertaderament lliure. D’altra banda, personalment, els concerts fan que em retrobi amb la meva vocació inicial. Pensa que el primer concert cobrant el vaig fer a 13 anys. Fa 20 anys.

En el món de la cançó ho heu fet quasi tot. Intèrpret, cantautora, música, arranjaments, producció...

La veritat és que em motiva molt assumir reptes. No es tracta de voler fer-ho tot, perquè si qualque cosa m’apassiona és el treball en equip, compartir. Però he estudiat música tota la meva vida, i tot i que cantant és quan experimento les coses més bèsties i maques, també m’agrada molt aprendre, veure on tinc els límits. Sóc bastant valenta en aquest sentit.

A Cerca de tu casa, la pel·lícula que estau a punt d’estrenar sobre el problema dels desnonaments, no només hi posau la veu, sinó que la protagonitzau. Com us hi heu sentit?

Mai no he tingut cap intenció de ser actriu. No ho sóc i en sóc molt conscient. Però una altra vegda era una oportunitat d’aprendre. Finalment ha estat un gran regal, perquè tot l’equip de rodatge m’ha ajudat moltíssim i me n’han ensenyat molt. Al marge d’això, els desnonaments és un tema en el qual em volia implicar en cos i ànima.

Quina és la vostra herència musical de la qual us sentiu deutora?

A la meva motxilla musical hi és en primer lloc la meva família, el pare i la mare, però també tots i cadascun dels músics amb els quals m’he creuat, i aquella gent que fa les coses de veritat. Amb aquesta motxilla, m’agrada fer un viatge tant propi com divers. He après de totes les músiques: de la clàssica, la manera de treballar el so; de la popular, la generositat i la memòria; del pop, la simplicitat i la concreció; del jazz, la improvisació i els colors en harmonia; del fado, els melismes i la pena projectada; del flamenc, la força i l’humor; del teatre, la importància de la paraulai del silenci; del cant de taverna del meu pare, la proximitat, i dels contes de ma mare, no oblidar-me mai de contar una història.