Rob Hopkins: “Tots tenim més poder del que pensam per canviar el món”

PalmaEl pare de les transition towns (ciutats en transició) va ser la setmana passada a Mallorca per participar en les jornades d’Educació per la Vida. Enguany, Rob Hopkins (Chiswick, Londres, 1968) n’ha estat un dels ponents. Ens trobam als afores de la Cabaneta, a l’Escola Kumar, on un col·lectiu al capdavant del qual es troba Mandy Merklein difon els avantatges de la permacultura com a forma de vida. Rob Hopkins ha arribat a l’illa en vaixell per parlar del moviment Transition, que va impulsar el 2005 a Kinsale (Irlanda) i just un any després a Totnes (Anglaterra), on està instal·lat de llavors ençà. En pocs anys, Totnes s’ha convertit en un referent mundial de les transition towns, ciutats que segueixen unes estratègies de transició d’una economia dependent del petroli a un futur sostenible.

Heu arribat en vaixell i us n’hi tornau, i heu travessat mig Europa per estar dos dies a Mallorca. Vós no volau?

Fa deu anys que vaig deixar de viatjar en avió per coherència. No es pot anar en avió a parlar de canvi climàtic i de la necessitat urgent de reduir el consum i la producció de petroli. Fa uns anys em van donar un dels premis d’una important organització de San Francisco a favor de la lluita contra el canvi climàtic. Em telefonaren per convidar-me a anar a cercar-lo i quan els vaig dir que no viatj en avió, es van estranyar. Després d’explicar-los-en els motius, van decidir que farien el lliurament de tots els premis per Skype. Em consta que la resta de premiats no van estar gens contents: pensaven passar una setmana a San Francisco amb les despeses pagades [riu].

Deixau-me dubtar que pugui tenir seguiment aquesta renúncia a viatjar en avió, després que l’avió ens hagi fet guanyar tanta mobilitat.

Si volem sobreviure, no tenim cap més opció. Ho haurem de fer, tant si volem com si no. Els científics ens alerten dia sí dia també des de fa més d’una dècada: si passam els dos graus d’augment de temperatura, el canvi climàtic tindrà conseqüències devastadores per a les nostres vides. Així que no podem contribuir a produir més emissions. Hi insistesc: ho haurem de fer. És més, jo preferesc pensar “feim-ho”, i ho dic així, convençut que si ho feim ens encaminarem cap a una manera de viure millor. No anam contra res, sinó que remam cap a una vida millor. Això és el que fan les transition towns, amb resultats immediats de millora de la qualitat de vida.

No ens negareu que hi ha interessos molt poderosos en contra d’aquest canvi de vida.

Les comunitats que estan fent aquesta transició saben que tenen un poder enorme, entre moltes altres coses perquè ho comparteixen amb altres comunitats, perquè cada dia són més i perquè actuen d’una manera positiva que s’encomana. Sense anar més enfora, el meu poble, Totnes, s’ha convertit en pocs anys en un referent d’influència mundial. Els ciutadans tenim més poder del que pensam per canviar el món. Transition no és una teoria intel·lectual, sinó un moviment pragmàtic present en més de 50 països, amb unes 1.400 transition towns registrades, però segurament n’hi ha moltes més perquè són accions que s’emprenen de manera autònoma.

Ens podeu resumir què ha de fer una comunitat, un poble o una ciutat per convertir-se en una transition town?

És recomanable ser un grup de persones com més variat millor, representatiu de la societat, amb el convenciment que ho poden començar l’endemà. No necessiten cap permís ni cap tràmit per fer-ho. A Totnes vam fer un pla local i, per començar, vam estudiar la despesa que es feia en qüestions bàsiques com l’electricitat i el menjar. Sembla mentida, però aquestes dades del menjar, cap ajuntament no les coneix. Ens vam trobar que Totnes havia gastat 30 milions de lliures en un any, 22 milions dels quals s’havien gastat en cadenes de supermercats. També a Bristol es va fer aquest estudi, i el 93% de la despesa de menjar es feia en supermercats. Llavors vam pensar que només que el 10% de la despesa servís per donar suport al comerç i la producció locals, a Totnes tindríem més de dos milions de lliures que revertirien en el nostre poble. Mirau, a la gent potser tant li fa el canvi climàtic, però si els dius que dos milions de lliures s’invertiran en el poble, de cop se senten atrets per la idea i s’hi impliquen.

Totnes i Bristol tenen una moneda local. Quin és l’objectiu?

El Bristol pound i el Totnes pound, com altres ciutats que també han implantat la pròpia moneda local, serveixen per pagar al comerç local, per fer costat al comerç propi, per pagar els serveis locals com l’autobús i fins i tot alguns impostos. Són diners que queden al poble, que afavoreixen la feina i l’economia locals. Una vegada, un banquer ens va dir que això de la moneda local no feia més que complicar-li la vida. “D’això es tracta”, li vaig contestar. Els habitants de les transition towns tenim més control sobre el nostre futur. S’han generat negocis nous, hi ha grans projectes educatius i agroalimentaris i fins i tot s’ha incrementat el turisme. Transition és un moviment de desenvolupament econòmic, no és cap utopia.

La implicació dels governants deu ser essencial.

Ajuda que s’hi impliquin, però no és essencial. Es poden fer moltíssimes coses sense el suport dels que governen. De fet, a Totnes, vam engegar els projectes sense gens de suport polític. Vam posar en marxa granges ecològiques, projectes de permacultura, una companyia d’electricitat, una cervesa pròpia, vam optar per comprar als comerços locals i prioritàriament els productes del nostre poble. No va ser fins anys després que l’Ajuntament s’hi va sumar. Ho van fer en veure l’èxit del model socioeconòmic, que era seguit i sol·licitat per altres ciutats. Llavors en bravejaven. El Bristol pound té suport oficial. I tenim el cas d’ Ungersheim, al nord de França, on el batle mateix, Jean-Claude Mensch, després de veure un documental sobre les ciutats en transició, va decidir posar-ho en marxa al poble. Ja han engegat 21 projectes agroalimentaris, educatius, econòmics i energètics, sobretot. Ara hi han rodat una pel·lícula sobre el tema, cosa que li donarà molta repercussió.

Us ha cridat qualque petroliera?

Em vaig reunir amb els responsables de Shell al Regne Unit. Volien saber què podien fer per aturar el canvi climàtic. Jo els vaig dir que podrien influir perquè Shell desaparegui. Són dinosaures que saben que se’ls acaba el negoci. El meu amic Cyril Dion, director de Demain, fou convidat a dinar per un dels banquers més poderosos de París i li va confessar que són conscients que d’aquí a 20 anys no hi seran. El món canviarà per força. I jo, com molta altra gent, no vull que els meus quatre fills creixin en altura, sinó en valors. A mi no m’importa tant que facin campanyes contra Monsanto, preferesc que comencin per comprar una bona tomàtiga.