Publicitat
Publicitat

EL RELAT DE LA CRISI

Pistes per entendre la desfeta econòmica i social

Els llibres d'assaig que intenten explicar com s'ha arribat al caire de l'abisme inunden les llibreries i atreuen lectors

L'economia està ferida. Malalta. Ho explicava José Luis Sampedro, recentment desaparegut, a Economía humanista. Algo más que cifras (Debate, 2009). Segons l'escriptor i economista, la Gran Depressió dels anys 30 del segle passat va ser una crisi de joventut, provocada per un excessiu entusiasme. L'actual és de vellesa, de decrepitud. ¿Estem davant un canvi d'etapa? Qui ha provocat aquesta crisi devastadora? Quines víctimes deixa aquesta pandèmia? Quins mites han saltat pels aires? Com serà l'endemà? Com seria un món postcapitalista? Economistes, historiadors i sociòlegs intenten explicar la crisi que sacseja el planeta. Els llibres d'assaig surten com bolets. I tenen molts lectors. Molta gent vol entendre què és el que ha passat.

La fi del neoliberalisme

Una declaració de guerra a la competitivitat permanent

La desfeta econòmica i social ha fet saltar pels aires el que alguns economistes defensaven amb passió: el capitalisme salvatge. Christian Laval, professor de sociologia a la Universitat de París X Nanterre, i Pierre Dardot, filòsof especialista en Marx i Hegel, envesteixen contra el sistema neoliberal a través d'una anàlisi històrica a La nueva razón del mundo, ensayo sobre la sociedad neoliberal (Gedisa) .

Laval i Dardo critiquen que per sortir de la crisi es facin servir mesures tradicionals que ja han fracassat en anteriors ocasions. Asseguren que el neoliberalisme s'ha imposat als dirigents polítics, siguin de dretes o d'esquerres, i als ciutadans. S'ha acabat convertint en un forma de vida. Laval i Dardot defensen que cal inventar una alternativa creïble i viable, i redefinir amb els moviments socials un món postcapitalista. El llibre defensa la col·laboració i declara la guerra a la competitivitat permanent.

L'historiador britànic Niall Ferguson, considerat un dels homes més influents del món segons la revista Time , defensa tot el contrari que Laval i Dardot a La gran degeneración. Cómo decaen las instituciones y mueren las economías ( Debate). Per ell, Occident i les seves institucions estan en declivi. Els grans mals són: un creixement mínim, un deute asfixiant, una població envellida i les conductes antisocials. Però lluny de defensar un canvi, Ferguson creu que s'han de potenciar les velles institucions. Reclama líders audaços i radicals.

Els perills de les retallades

Toc d'alerta davant la destrucció de l'estat del benestar

El conjunt de recursos, prestacions, activitats, programes, projectes i equipaments del sistema públic, segons alguns experts, està en perill. Les retallades han fet trontollar tota una xarxa que s'ha anat teixint durant anys de lluita. A El futuro es un país extraño (Pasado & Presente),l'historiador Josep Fontana manifesta el seu desacord amb les tisorades i la seva animadversió cap al capitalisme voraç.

Fontana analitza tot el que s'està esfondrant i que tant ha costat construir. Desgrana tots els mals d'aquest segle: la cobdícia empresarial, la corrupció política i la insensatesa d'alguns dirigents polítics que han assumit els errors de la doctrina de l'austeritat. "S'aprofita el muntatge de la recessió per anar cap a un procés de destrucció de l'estat del benestar", denuncia l'historiador. Fontana alerta que un sistema basat en les desigualtats, la injustícia i la falta de perspectives dels joves no pot ser viable. "Té les hores comptades", resumeix. Fontana no és gaire optimista, però deixa una porta oberta. Assegura que els grans moviments revolucionaris històricament s'han produït justament quan ningú s'ho esperava i on ningú ho esperava.

L'escriptor Antonio Muñoz Molina analitza a l'assaig Todo lo que era sólido (Seix Barral) les últimes dècades partint d'experiències personals i de la premsa. Fa un toc d'alerta: la democràcia pot esfondrar-se i fa falta una vigilància contínua perquè això no succeeixi. Segons Muñoz Molina, hi ha una sèrie de coses que es poden perdre: el dret a l'educació i a la sanitat pública, l'imperi de la llei, la garantia de poder continuar gaudint de la pensió... Són drets que, segons Muñoz Molina, demà poden desaparèixer perquè no hi ha hagut un col·lectiu que els hagi defensat prou.

Vells i nous pobres

La deshumanització dels més desafavorits

A Londres hi ha un gimnàs que ofereix lluitar amb chavs , una paraula anglesa força despectiva que designa els joves de les classes més desafavorides. Els executius estressats poden treure's la frustració del damunt apallissant pobres xavals que porten roba d'imitació. El britànic Owen Jones, l'autor de Chavs: la demonización de la clase obrera (Capitán Swing), es pregunta com en els últims anys ha esdevingut políticament correcte reduir els més pobres a una mena de sac de boxa sense ànima. Per als que gaudeixen de feines ben pagades els chavs són com d'una altra espècie; són irresponsables, perillosos, uns paràsits amb els quals ningú s'identifica. En opinió de Jones, la pobresa i l'atur ja no es perceben com un problema social, sinó com a defectes individuals. "Si la gent és pobra és perquè és gandula. Aleshores quina utilitat té l'estat del benestar?", qüestiona. Jones analitza els disturbis de Londres de l'estiu del 2011 i desmunta el mite que ja no existeixen les classes socials. La seva tesi és que ni tots som de classe mitjana, ni la classificació de classes és antiquada, ni la desigualtat, cada vegada més accentuada, és culpa de l'individu.

La crisi toca a tothom. Joves preparats, universitaris, professionals... Molts dels que ara estan en una situació desesperada mai s'haurien imaginat que acabarien desnonats o trucant a la porta de Càritas. Yo, precario (Los Libros del Lince),de Javier López Menacho, són quatre cròniques que retraten la precària vida laboral del seu autor. "Tinc gairebé 30 anys i sento que m'han robat l'essència. I té a veure amb la feina. En algun moment vaig interioritzar que només és home qui treballa i pot fer-se càrrec d'ell mateix. Jo no tinc feina estable i ni tan sols he après a tenir cura de mi mateix. El meu únic actiu és no posseir res. No tinc hipoteca, no tinc familiars al meu càrrec, no tinc cotxe, no tinc pis, no tinc feina", relata Javier López. No és l'únic llibre en primera persona. La periodista Cristina Fallaràs explica a A la puta calle (Bronce) el drama del seu propi desnonament.

A favor de la sublevació

La precarietat constitueix ja una nova classe social

La precarietat és una nova classe social, segons Guy Standing, catedràtic d'estudis de desenvolupament de la Universitat de Londres. A El precariado (Pasado & Presente), Standing anima aquesta classe social a sublevar-se: "Hem de despertar urgentment el precarietat global. S'hi detecta molta còlera i molta ansietat [...]. Pot ser que no mereixi més el qualificatiu d'heroi que el de víctima, però el precarietat està començant a mostrar que pot ser l'herald de la societat desitjable del segle XXI". Standing llança una alerta: "Si no es resolen les desigualtats obstinadament oblidades per la majoria de governs durant les dues últimes dècades, el malestar i les seves repercussions poden arribar a ser explosives".

Ja hi va haver una explosió fugaç. El 15 de maig del 2011 desenes de milers de persones, la majoria joves, van ocupar les places. S'ha escrit molt sobre el moviment del 15-M, però moltes preguntes han quedat en l'aire. És un moviment? ¿És espontani o està planificat? ¿Qui protesta i qui no? L'antropòleg Carles Feixa i el geògraf Jordi Nofre coordinen el llibre #Generación Indignada. Topías y utopías del 15-M (Milenio), una anàlisi multidisciplinària dels protagonistes del moviment.

Els aforismes els han utilitzat filòsofs, escriptors i humoristes. Però també s'han llançat com a proclama política a les manifestacions. Nil Ventós Corominas compara els aforismes del Maig del 68 amb els del 15-M a Escritos en las paredes. Indignados, del Mayo del 68 al 15-M (Cal·lígraf) i hi troba grans diferències. Al 15-M hi havia pocs aforismes que fessin referència a la sexualitat i a la diversió, ben al contrari que al París del 1968, on es reivindicava la llibertat individual. El 15-M cridava: "Sostre i treball sense ser esclau"; "No ens podem estrènyer el cinturó i abaixar-nos els pantalons al mateix temps"; "Per a què serveixen els polítics si manen els mercats". El Maig del 68 era una mica més festiu: "S'ha de cardar almenys una vegada a la nit"; "Tenim dret a fumar, sobretot haixix"; "Oblideu tot el que hàgiu après i comenceu a somiar". Reivindicacions diferents per a dos moments històrics de crisi social i econòmica.