Publicitat
Publicitat

ART

El Museu Picasso explora la fulgurant evolució de l'artista amb l'exposició 'Devorar París. Picasso 1900-1907'

Picasso a París: foc al foc

En només set anys, Picasso va passar de tenir una formació provinciana a ser líder de l'avantguarda: el París del 1900 va alimentar la seva recerca. Ho demostra l'exposició Devorar París al Museu Picasso.

Després d'haver-se pogut veure al Museu Van Gogh d'Amsterdam, avui obre les portes al Museu Picasso l'exposició Devorar París. Picasso 1900-1907 , un repàs de la fulgurant recerca d'un llenguatge propi que l'artista malagueny va protagonitzar a la capital francesa els primers anys del segle XX. Hi va arribar per primera vegada l'octubre del 1900 amb motiu de l'Exposició Universal, a la secció espanyola de la qual hi havia exposada l'obra Últims moments . Al cap de set anys, després de finalitzar Les senyoretes d'Avinyó i a punt d'inventar el cubisme, s'havia convertit en el rei de l'avantguarda amb només vint-i-sis anys. Aquesta transformació apassionant està representada per cinquanta obres de Picasso, que dialoguen amb trenta peces d'artistes que va descobrir a la seva arribada a la ciutat, com Rodin, Gauguin, Tolouse-Lautrec o Puvis de Chavannes, entre d'altres. "Hi va entrar en debat, hi va voler competir, els va retre homenatge, els va contestar...", afirma Pepe Serra, director del museu, sobre l'actitud que Picasso va tenir respecte a aquests artistes establerts també a París. Una desena de teles de Van Gogh, a més, posen en paral·lel l'experiència parisenca de Picasso amb la que l'artista holandès va tenir catorze anys abans, el 1886.

"Malgrat que el van acusar de ser un imitador, cap de les seves obres es pot confondre amb la d'un altre artista", va subratllar la comissària Marilyn McCully davant algunes de les obres que Picasso va exposar a la galeria d'Ambroise Vollard el juny del 1901. Els més de vint treballs que van compondre aquella exposició, fets en a penes dos mesos, ja van posar de manifest el potencial de Picasso per absorbir totes les novetats que tenia a l'abast sense perdre de vista la recerca d'un llenguatge personal. En tot aquest joc d'influències, la pinzellada lliure i la utilització de colors vius que es pot observar sobretot a les obres que Van Gogh va fer a Arles, després de la seva estada a París, és el que més influència va tenir en Picasso. Però més enllà de les aportacions puntuals de l'estil de Van Gogh que es poden observar en obres de Picasso, la llegenda al voltant de l'autor d' Els gira-sols, que es va començar a forjar en aquells anys, és el que va acompanyar l'artista revolucionari fins a la seva mort. "Amb noranta anys, Picasso va confessar que hi havia hagut pocs artistes importants a la seva vida, i un d'ells era Van Gogh", va recordar McCully. La seva passió per l'art només la trobava comparable a la del pintor holandès, que va inaugurar la visió d'un geni aïllat i heroic capaç de sacrificar la vida per l'art.

Del simbolisme a l'avantguarda

La humilitat de La Pietat (segons Delacroix) de Van Gogh i la Caritat de Puvis de Chavannes, o la de l'anciana de l'escultura de Rodin Celle qui fut la belle heaumière és, segons McCully, a l'arrel de la malenconia i la dignitat amb què Picasso va retratar entre el 1901 i el 1904 els personatges de l'època blava, provocada pel dol per la mort de l'artista Carles Casagemas.

Instal·lat amb l'escultor basc Paco Durrio a l'edifici conegut com Bateau Lavoir, Picasso va començar a aixecar el cap. Són els anys de l'època rosa. Va conèixer la jove Fernande Olivier, amb qui va viure fins el 1912. Olivier feia de model per a diferents artistes i vivia al mateix edifici que el pintor Ricard Canals i la seva esposa, Benedetta, a la qual Picasso va retratar. El 1906 marca l'inici que McCully anomena "el gran salt". El descobriment de l'art africà i iber se sumen al bagatge adquirit durant aquests últims anys i tot sumat acaba d'obrir el camí de Les senyoretes d'Avinyó.