Publicitat
Publicitat

PETER DOHERTY SALA APOLO DILLUNS 18

Recupera temes de The Libertines, Babyshambles i del seu disc en solitari

Peter Doherty repassa el seu repertori en versió acústica i en solitari

Avui ja no resulta gens fàcil fabricar estrelles del rock com les d'abans i Peter Doherty n'és segurament una de les últimes de la història. Érem a principis de segle, Spotify encara no existia i la indústria de la música independent anava a la deriva, sense uns valors clars amb els quals entusiasmar la joventut del moment. Aleshores va tornar el rock. Esclar! Com és que no ho havien pensat abans? No calia inventar res i el gènere, en cru, en la seva versió més garatgera, havia provat la seva fortalesa durant dècades.

Als Estats Units van sorgir The Strokes i The White Stripes i calia que la Gran Bretanya contraataqués amb una oferta competitiva. De tots els intents, el que va resultar -i ha quedat- va ser el de The Libertines, el grup que liderava Pete Doherty (encara no es feia dir Peter) juntament amb Carl Barat. No cal repassar aquí la llista d'excessos que ha comès Doherty en els últims deu anys i que li han assegurat una presència constant als tabloides britànics, el somni humit de qualsevol promotor discogràfic. El cas és que la seva relació abusiva amb les drogues i l'alcohol, els escàndols públics, etcètera, han contribuït a construir el seu mite.

I al voltant del mite, sol organitzar-se el ritual. En aquest cas, una Sala Apolo ben plena que en bona part anava a veure com una jove estrella es precipita perillosament pendent avall. El seu sacrifici és la nostra redempció o, dit d'una altra manera, la feina de l'estrella del rock és autodestruir-se per a nosaltres i, si pot ser, en directe. Nosaltres -el públic- no estaríem disposats a fer-ho i, si ho intentéssim, resultaríem patètics. Val més pagar l'entrada i, l'endemà, anar a treballar sense ressaca.

Amb pinta d'haver-se llevat al sofà d'un desconegut després de tres dies de festa, Peter Doherty va fumar, va beure vi directament de l'ampolla, va fer broma amb la gent, va tentinejar sense parar per l'escenari i va rebre multitud d'obsequis en forma de roba interior, llibres i poemes d'amor. Conscient del seu geni i carisma, va repassar de manera erràtica i improvisada el seu gens menyspreable repertori, amb l'única ajuda de la guitarra acústica i, puntualment, l'harmònica. En alguns moments van aparèixer dues noies fent passos de ballet i amb problemes per seguir el ritme desastrat de Doherty. La combinació, com a mínim, resultava delirant.

Durant una hora i mitja van caure esforçades i atrotinades versions acústiques de The Libertines ( What a waster , I get along ), de Babyshambles ( Fuck forever , Delivery ) i fins i tot una del Psycho killer dels Talking Heads, entre altres temes del seu apreciable disc en solitari Grace/Wastelands (2009), enregistrat amb Graham Coxon de Blur a la guitarra. El millor, sens dubte, les cançons; llàstima que potser cal ser-ne molt fan per gaudir-les plenament en la seva versió més crua i etílica.