Publicitat
Publicitat

Cinema

Un documental s'endinsa en la rumba catalana fundacional a través de la vida de Peret

El realitzador Carles Prats ultima 'Cuchibiri cuchibiri', un treball sobre el bressol del 'ventilador' al carrer de la Cera

A principis dels 60 va sorgir del carrer de la Cera (Raval) una música que, partint de la rumba flamenca, s'accelerava al ritme del mambo i del rock. Era la rumba catalana i va ser creada per Peret i els seus col·legues. El documental 'Cuchibiri cuchibiri' que aquests dies enllesteix Carles Prats s'endinsa en els seus orígens i n'explica l'evolució a través de la figura de Peret, pare d'aquell so i figura clau del col·lectiu gitano a Catalunya. Autor d'un grapat de documentals musicals –el darrer dels quals, 'Quiero tener una ferretería en Andalucía', 2012–, Prats s'apropa ara a aquest "personatge importantíssim" que situa, fent una analogia rockera, a l'altura de "Chuck Berry i Elvis Presley".

Carles Prats es va interessar per la figura de Peret a partir de les converses mantingudes durant mesos amb Jordi Ragna, amic del realitzador i 'tour manager' del músic gitano. De fet, sense el seu contacte i col·laboració durant el rodatge hauria estat molt difícil dur a terme el documental, confessa. El director de 'Cuchibiri cuchibiri' treballa aquests dies al costat de Pau Bacardit en el muntatge i postproducció del material gravat, i confia a tenir enllestit el documental a finals del mes de setembre. Les primeres imatges que se n'han vist evidencien el protagonisme de Peret en la cinta, però també s'intueix una pluralitat de testimonis claus del seu entorn familiar i artístic que completen el relat sobre l'evolució de la rumba catalana original del carrer de la Cera.

Els secrets del 'ventilador'

El documental reviu la creació d'aquest gènere, a partir de l'acceleració de la rumba flamenca per influència de la música llatina i el rock, la nova concepció de les 'palmes' com un instrument de percussió i la manera pròpia de tocar la guitarra coneguda com el 'ventilador'. També s'hi explica què va passar amb la segona generació de la rumba catalana, la que va continuar amb el llegat 'rumbero' en els anys en què Peret va deixar la música per dedicar-se en exclusiva a l'Església Evangèlica de Filadèlfia. I, finalment, s'apunta per on segueix la nissaga a dia d'avui: des de les innovacions de Lady Gipsy que s'acosten al funk, fins al classicisme de Miliu, que reclama la puresa del so original.

Amb la creació d'aquest gènere musical, Peret acabaria aconseguint un èxit fulminant per tot el món. En aquest sentit, el director del documental insisteix que ell és "un personatge importantíssim" de la música al nostre país, i el situa a l'altura de Chuck Berri i Elvis Presley, com a "creador i intèrpret" d'una nova música.

A més, Prats subratlla que la virtut del músic va ser fer transcendir una música gitana fora del col·lectiu i fer-la arribar al món paio. Del documental, on Peret reconeix haver estat discriminat en ocasions per la seva condició de gitano, es desprèn que ell ha estat un pont important de connexió amb els paios a Catalunya.

No es tracta, però, d'un documental reverencial ni nostàlgic. El Peret d'avui, un avi de 78 anys que "segueix component i fent vibrar el públic amb les seves actuacions", és un dels aspectes que Carles Prats no ha volgut obviar. D'aquesta etapa, al realitzador li ha interessat especialment la darrera "reinvenció" del músic, amb una visió molt escèptica de la indústria discogràfica i un retorn a la producció i distribució més austera i fins i tot domèstica de la seva música.

La mala vida del documental musical

Aquest realitzador lamenta la "manca de mitjans" amb què, sobretot des de fa uns anys, es veu abocat a produir els seus documentals. I no és que Carles Prats estigui avesat a fer documentals amb "molts diners", explica. Però en el cas concret de 'Cuchibiri cuchibiri', el treball s'està fent "amb mètodes punk", expressa amb sorna. "Un equip reduït amb gent molt jove i llogant nosaltres els equips, perquè si has d'esperar les televisions o les productores... Ningú vol fer res", resumeix.

D'altra banda, Prats es resigna davant la poca receptivitat de productors i exhibidors davant el "documental musical". "Quan surts del tema social, la naturalesa o la política sembla, que no hi hagi documentals!", s'exclama. Però pel director aquest és un gènere "brutal, consolidat a finals dels anys seixanta per la gent que feia 'direct cinema'".