Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Ernesto Sabato mor als 99 anys a Buenos Aires i deixa com a herència una obra grandiosa

L'últim gran resistent

Fa molts anys, deia que els diaris tenien preparada la seva necrològica. Fins ahir no la van poder enllestir. Sabato ens va deixar amb el cap ben alt, tres novel·les magnífiques i un grapat d'assajos il·luminadors.

Coherent, de prosa vigorosa, exigent, de ment lúcida, activista, generós, treballador incansable. Tot això era aquest gran escriptor nascut a Rojas, un poble entre Buenos Aires i Ros ario, en un llunyà 1911. Pobre i agosarat, comunista prestalinià, fill de l'esplendor argentina dels anys 20 del segle passat que el va portar a estudiar física a La Plata i a fugir al París dels surrealistes quan l'havien cridat literalment a l'ordre des de Moscou.

Aquesta estada el marcaria profundament, ja que amb només 23 anys se li ensorraria tot l'idealisme que havia covat. No se'n recuperaria mai més. O això és almenys el que em va dir, fa deu anys, una tarda freda d'agost a la llar on va viure seixanta anys, a Santos Lugares (Buenos Aires), i on ahir va deixar anar l'últim alè. Una casa llòbrega dominada per una gran llibreria i una llar de foc. Aleshores, el gran mestre tenia 89 anys, però n'aparentava menys, potser 70. I va parlar durant quatre hores sense parar amb servidor i quatre joves argentins, una pràctica, la de trobar-se amb gent jove, que feia dècades que mantenia. Vam beure cafè, vi, vam menjar empanades i ens va mostrar el seu estudi, amb màquina d'escriure elèctrica i un llum de llauna penjat damunt del seu cap. Darrere una porta corredissa, hi havia els seus quadres, retrats de Virginia Woolf, de Dostoievski, tan inquietants com la seva pròpia obra. N'estava orgullós. "He exposat al Centre Pompidou, a París", recordo que ens va dir.

Feia anys que no escrivia res de seriós, perquè, senzillament, no tenia res a dir. I podem datar la seva última època com a escriptor als anys 70. El 1998 va publicar una mena de memòries, titulades Antes del fin -encara hauria de viure molts anys-, i amb el nou mil·lenni sortiria alguna rèplica d'aquell llibre. Amb Abaddón el exterminador (1974) tancava la seva trilogia narrativa i amb Apologías y rechazos (1979), l'assagística, tot i que possiblement l'escriptura de l'informe sobre la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (Conadep) de l'última dictadura argentina (1976-83), el Nunca más (1985), el va empènyer a deixar-ho tot. "Mai vaig tornar a ser el mateix després de la Conadep", va dir.

Un home, diverses èpoques

Primer, una infantesa turmentada a Rojas que s'allibera amb l'arribada a la universitat, on estudia física: "Buscava en l'ordre platònic el que no trobava dins meu" ( Apologías y rechazos ). Després, la topada amb el comunisme real, el de les purgues, per adonar-se, gràcies a Albert Camus, que l'individu és el tot, l'únic mitjà a través del qual es pot portar a terme qualsevol revolució. No debades, el seu primer llibre és un assaig titulat Uno y el universo (1945), on els seus coneixements científics s'apleguen amb els literaris per oferir-nos la seva visió del món, que esclataria de manera impressionant en la seva primera novel·la, El túnel (1948), rebutjada per moltes editorials i després elogiada per Camus i Thomas Mann, i que és segurament una de les vint obres de ficció claus per entendre el segle XX.

Aquí, Sabato s'encarna en un personatge melancòlic i trist, Juan Pablo Castel, enamorat bojament de María, jove misteriosa ajuntada amb un cec. El pessimisme del text és ensordidor, patètic i esfereïdor com El crit de Munch. Un estat que transformaria, com deia ell mateix, "en una absurda metafísica de l'esperança" a Sobre héroes y tumbas (1961), on Castel esdevé Martín, també un home d'acció pessimista, però almenys amb un sud on refugiar-se.

150 anys d'història argentina

Sobre héroes y tumbas és una enciclopèdia de filosofia moderna, història de l'Argentina i dots narratius. Sabato inculca el dubte sobre la realitat en el lector com a mecanisme de defensa i única via per a la supervivència. I és capaç de mantenir amb soltesa tres accions paral·leles: la història de Martín, la de la família Vidal Olmos i l' Informe sobre ciegos , una novel·la dins la novel·la, on reprèn la història d' El túnel tot portant-la cap a camins més obscurs, horrorosos. Una baixada literal als inferns. A través del retrat dels Vidal Olmos, a més, relata 150 anys d'història argentina, amb episodis èpics com el de la retirada del general San Martín, el líder que va aconseguir la independència del país d'Espanya.

Sabato trigaria tretze anys a tancar el cercle amb Abaddón el exterminador , continuació de la novel·la anterior, igualment brillant, tot i que en una escala menor. En tots aquests anys, l'autor va escriure un bon grapat d'assajos, que el confirmarien com a pensador. Ell deia que la novel·la s'escrivia de nit, i l'assaig, de dia. Cal destacar Hombre y engranajes (1951), Heterodoxia (1953), El escritor y sus fantasmas (1963) i el ja citat Apologías y rechazos .

Durant els anys 50, 60 i 70 va mantenir profundes discussions sobre l'emancipació de l'Amèrica Llatina i l'Argentina amb autors com Jorge Luis Borges -als antípodes de Sabato a nivell ideològic- i Julio Cortázar. Com el gran pensador peruà José María Arguedas, creia que la lluita s'havia de fer des de dins, des d'Amèrica, i no des de fora, com pregonava Cortázar, per exemple. Durant aquests anys també va recuperar figures com la de Roberto Arlt, escriptor també de classe baixa com ell, lluny de l'aristocràcia literària del grup dels Borges, Adolfo Bioy Casares o les germanes Victoria i Silvina Ocampo. A Heterodoxia , de fet, Sabato es lamentava que "el costat més penós de ser escriptor és l'obligació de barrejar-se amb altres literats". Més raó que un sant.

"A l'Argentina hi ha més pessimistes que enlloc", es diu en un moment de Sobre héroes y tumbas . I ell n'era un. Un home que va pensar molt en l'home, potser a l'altura de Kafka, de qui va heretar aquests laberints sense fi que cauen damunt nostre sense que ens en adonem i que, un cop esclafats, no tenim esma de criticar, ni tan sols de mirar d'aixecar-nos i posar-hi remei. "L'home va aconseguir la conquesta del món material a costa de la seva pròpia cosificació", escriu a Apologías y rechazos .

El gran Ernesto Sabato ens ha deixat, però la seva obra continua als prestatges. Ens va il·luminar, malgrat ell, en la foscor del segle XX i, ja al segle XXI, la seva presència era un símptoma que encara hi havia algú que havia mirat la història de fit a fit, l'havia protagonitzada i se n'havia sortit gràcies a una obra que ens ajuda a bellugar-nos pel túnel de l'existència, ara, com sempre, més incerta que mai. Fa onze anys em va dir que l'humor li va salvar la vida. I a nosaltres?