Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Lambchop tornen a enamorar Barcelona

Van començar tan suaus que el públic va trigar a adonar-se que havien de fer més silenci. Durant les primeres cançons -totes del recent Mr. M (2012)- es va poder sentir el disparador insistent d'una càmera fotogràfica, un esternut, una moneda que rodolava per terra i el parquet de la sala, que cruixia sota els peus dels assistents. Kurt Wagner, amb la mirada sota la penombra de la seva gorra de beisbol, rascava una guitarra gairebé inaudible i retorçava les síl·labes com si en comptes de cantar pintés un quadre cubista. El grup, de set membres incloent-hi Wagner i la cantant Cortney Tidwell -telonera minuts abans i companya de Wagner en el duet Kort-, mirava de tocar tan fluix com el seu líder, obligant el respectable a adoptar una actitud més atenta de l'habitual.

Però Lambchop són gats vells i sabien que la gent que al principi xerrava i feia enrenou cediria. De mica en mica, peces com 2B2 o Mr. Met -dedicada al malaguanyat Vic Chesnutt- van amansir les feres sense necessitat d'apujar el volum. La cosa, però, tenia truc: si comences a dalt de tot ja no pots pujar més, però si comences tan avall, el concert només pot créixer, i al cap d'una hora i mitja el septet havia aconseguit una comunió absoluta amb els assistents. Llavors ja es van permetre fer bromes i fins i tot convertir per moments la seva americana de cambra en material gairebé inflamable. Els bisos van deixar clara la voluntat ascendent: primer van evocar Glen Campbell amb Guess I'm dumb , de Brian Wilson; després van fer picar de mans amb Up with people , de Nixon (2000)-, i van rematar la feina amb l' I threw it all away , de Bob Dylan, que, no per casualitat, pertany a Nashville skyline (1969). Tot plegat, dues hores d'elegància sublim a càrrec d'uns dels grups més singulars de la capital de la música country.