Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

L'Orfeó Català canta la 'Missa en si menor' de Bach cent anys després

Cantar la Missa en si menorés un repte suprem en la vida d'un cor. Bach condensa la seva ciència, tècnica i inspiració en una obra de culte que posa a prova la qualitat d'una formació coral. Fa just cent anys, el 28 de novembre del 1911, l'Orfeó Català oferia al Palau l'estrena a Espanya d'aquesta monumental partitura. Un segle després, el cor fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives afronta, per tercer cop en la seva història, el repte de cantar la Missa. Recordar una efemèride tan significativa al Cicle Palau 100 suposa un encert en la programació. Una altra cosa són els resultats.

El director britànic Robert King, prestigiós especialista en el repertori barroc, va fer un treball meritori. Va venir amb la seva orquestra, The King's Consort, una formació amb instruments d'època que, encara que no passa pel seu millor moment artístic, va deixar constància de la seva solvència i flexibilitat. Però el principal repte era veure en acció l'Orfeó Català en una obra que deixa al descobert sense misericòrdia les limitacions d'un cor. Va anar raonablement bé, però lluny del nivell d'excel·lència que diu que persegueix el nou equip gestor del Palau, amb més potència que rigor i claredat. Bach exigeix solidesa, resistència i una transparència màxima per fer justícia als teixits contrapuntístics.

Això sí, van compensar les mancances tècniques amb entusiasme i alt voltatge emocional, cosa que va garantir l'èxit de la vetllada. El quartet de veus solistes, en canvi -la soprano Julia Doyle, la mezzo Diana Moore, el tenor James Gilchrist i el baix David Wilson-Johnson-, va estar molt fluix. Tot i que les dues solistes femenines van mostrar millor rendiment.