Publicitat
Publicitat

Joan Colomo, l'entusiasme més contagiós del Montseny

Ara que es parla tant de l'escena musical del Montseny, convé recordar que gent com Joan Colomo ja fa una bona colla d'anys que es belluga. El de Sant Celoni és probablement el músic que ha participat en més discos de BCore i costa enumerar tots els grups en què ha militat: els seminals Zeidun, La Célula Durmiente, Moksha, The Unfinished Sympathy… Un autèntic torrent d'energia creativa al qual, per parentesc o proximitat geogràfica, podem relacionar projectes com Les Aus, Esperit!, El Petit de Cal Eril, Autodestrucció, Els Surfing Sirles... En fi, el que gairebé podríem considerar un col·lectiu de músics inquiets que fan el que els dóna la gana quan els dóna la gana, sense demanar permís a ningú.

Per cert, els Sirles (dos dels quals, Xavi Garcia i Guillem Caballero, acompanyen Colomo a l'escenari), són qui han batejat la moguda amb el tema Montseny , inclòs al seu últim treball Romaní, semen i sang (2011). Tot plegat, el revers del vessant més mediàtic del nou pop català, una etiqueta que fa una mica de ràbia quan s'utilitza de forma reduccionista i sota la qual cap de les formacions que acabem de citar se sentiria gaire còmoda. Per entendre'ns: més que agradar a les tietes, ells prefereixen ofendre-les afectuosament.

I Colomo, a banda de ser un músic de talent desbordant, atrapa per la seva sinceritat. ¿Quants músics s'atreveixen a criticar des de l'escenari el preu de les cerveses de Luz de Gas? ¿O a etzibar al públic "de Can Fanga" que no té "ni puta idea de xiprers"? Els seus comentaris entre cançó i cançó condensen tanta inspiració com les seves lletres aparentment ingènues que, de tant en tant, deixen anar missatges enverinats (Pirotecnia barata , Màgic …).

Però el veritable gran do de Colomo és una espontaneïtat entusiasta que contagia des del primer minut. En té prou amb la seva guitarra apedaçada i els loops de veu per fer que el públic s'ho passi teta. I quan entra la banda, amb Pablo Salas (ex The Unfinished Sympathy) estovant de valent la bateria, la cosa recorda els orígens posthardcore en què es van bregar. Fins i tot té hits , com Hort mort i El fong i el llangardaix , que el públic celebra amb autèntica fruïció. La impecable actuació de Joana Serrat, que va obrir la vetllada amb el seu pop folk d'arrel nord-americana i -parin atenció a aquest nom- amb Adrià Plana a la guitarra, va arrodonir la nit.