Publicitat
Publicitat

Kaurismäki camina entre la comèdia i el melodrama

'El Havre': una petita història i una gran pel·lícula

En la seva última pel·lícula, el finlandès Aki Kaurismäki es trasllada a una localitat portuària de Normandia. El film gira al voltant d'un escriptor que ha abandonat la seva carrera per enllustrar sabates.

Aki Kaurismäki va començar a fer oposicions per convertir-se en el director finlandès per excel·lència l'any 1983, amb una adaptació del Crim i càstig de Dostoievski. Transformar la culpa de Raskolnikov en una pel·lícula és, segurament, un dels reptes més elevats que es pot proposar un cineasta debutant. Tot i que Kaurismäki va entrar en la professió per la porta gran, li va costar poc adonar-se que el seu ofici requeria una mica més de modèstia. L'experiència pilot li va servir per començar a llançar un crit a favor de les classes socials més baixes i de la vida a la perifèria, que s'ha mantingut viu durant tota la seva carrera. Tres anys després de Crim i càstig , Kaurismäki va encetar la Trilogia del proletariat amb Ombres al paradís , el film que va marcar la tònica del seu cinema i que el va consagrar arreu del món.

Aviat farà tres dècades que Kaurismäki va fer-se un nom, i encara no ha perdut de vista els seus principis de joventut. Al mes de maig Canes va poder jutjar un nou títol, El Havre . La seva última pel·lícula no va arribar a esgarrapar cap dels premis del palmarès però es va endur la complicitat de tots els espectadors del Lumière que hi van reconèixer l'inconfusible empremta del director. És cert que per primer cop Kaurismäki ha abandonat les neus finlandeses per traslladar-se a una localitat portuària de Normandia. Però a l'hora de fer l'equipatge no s'ha oblidat de posar a la maleta l'essència del seu cinema. El protagonista, interpretat per André Wilms, és un escriptor que s'ha retirat del circuit editorial per enllustrar botes en un raconet de l'estació. El context és un barri marginal de la ciutat de Le Havre. I Kati Outinen, la seva actriu fetitxe des del 1986, hi fa un dels papers protagonistes.

L'humanisme de Charlot

Costa dir que El Havre és un melodrama en tota regla, però tampoc no encaixa en els rails de la comèdia. Planteja el mateix dilema que qualsevol pel·lícula de Chaplin, sempre entre l' slapstick més surrealista i la tendresa de llàgrima fàcil. Potser és per això que Wilms recorda contínuament les més grans interpretacions de Charlot, que el personatge d'Outinen sona a revisió de la noia cega de Llums de la ciutat i que l'immigrant que arriba a Normandia en un contenidor de mercaderies és com el nano de boina ampla d' El noi.

Efectivament, ha corregut molta aigua sota el riu des d'aquells temps en què Kaurismäki s'omplia la boca amb la paraula dels grans russos del XIX. Ara s'estima més delectar-se amb les petites històries i transformar-les en pel·lícules meravelloses. Ja ho deia l'actor Jean-Pierre Darroussin a Canes: "Aki Kaurismäki és el contrari del president de la República. Amb dues bestieses és capaç de construir un món sencer, mentre que el president transforma el món en dues bestieses".