Publicitat
Publicitat

Guspires d'un diari pòstum

Andrés Sánchez Robayna, el devot marmessor de l'obra de José Ángel Valente (1929-2000), acaba d'editar una considerable quantitat de papers del poeta amb el títol de Diario anónimo. Es tracta d'un seguit d'anotacions que Valente va anar recollint en dos quaderns al llarg de 41 anys. És un aplec de textos molt variat: citacions dels seus autors preferits, esbossos de poemes, notes de lectura, apunts assagístics i, de tant en tant, algun comentari personal, evocacions a rajaploma d'un viatge, una visita o una conversa.

Aquest recull de textos és, en efecte, un diari, tal com avui entenem el gènere, perquè en comparteix els trets essencials: les notes estan datades i la seua continuïtat va desvelant-nos l'evolució de la veu que ens hi parla. Com a autor, Valente no creia en l'autoria. Sostenia que la manca d'identitat del creador era la condició necessària del gran art.

Per estètica i per inclinacions, doncs, Valente havia de ser un dietarista renuent, però també n'és un de magnífic: tens, concís i suggestiu. Aquest diari ens permet besllumar aspectes importants de la seua trajectòria. Així, assistim a la seua progressiva decepció de la política, al gradual desplegament de les seues fílies i fòbies -cruament manifestades- o a l'aprofundiment en els temes que li eren essencials: la comprensió de l'humà i la recerca d'una literatura verdadera. Per a Valente, la literatura sempre va ser un sacerdoci d'absoluta exigència ("l'escriptura no és un acte, és un estat"), i la poesia n'era la culminació. La paraula poètica ha de reverberar en els intersticis del dicible i l'indicible; ha d'introduir el caos en l'ordre; ha de destruir el llenguatge ordinari per reconstruir-lo a un nivell superior; ha de ser una implosió, és a dir, una explosió cap endins. En últim terme, la poesia, per a Valente, no s'esgota en el seu residu verbal. Aquest és el rastre de llum que assenyala el misteri de fons. No ens pot estranyar, doncs, ni el desdeny de Valente davant la literatura de consum ni la reiteració de referències als místics. El llenguatge d'aquests és el que més s'acosta a l'exploració a fons de l'enigma poètic que va ser l'ambició de José Ángel Valente.

Però el valor d'aquest diari no és solament documental. Al capdavall, la persona que (a desgrat de l'intent d'anonímia de l'autor) acaba per revelar-nos era un gran escriptor. La prosa de Valente és extraordinària. No solament exposa amb precisió qüestions abstruses; té, a més, una envejable capacitat evocadora. Els seus apunts de paisatges i figures solen ser breus, però també esmolats, i deixen en el lector una impressió vívida.

Els pocs moments que condescendeix a la confessió són inoblidables. Hi ha el dolor per la mort del seu fill Antonio, que amera algunes de les pàgines més lacerades d'aquest llibre, o la lacònica i impressionant declaració d'amor a la seua dona, Coral, sens dubte l'instant més lluminós d'aquest diari, generalment adust. Ens en queda l'eco d'un home hiperculte, complex, exigent fins a l'extenuació, ben dotat per al menyspreu i molt capaç d'estimar amb tota l'ànima. Un home que maldà per seguir sempre els seus criteris, en poesia i en tot, que va fer seua la màxima dels resistents:Etiam si omnes, ego no (encara que ho facen tots, jo no), i que va escriure fins al final dels seus dies sense trair-la.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT