Publicitat
Publicitat

TEATRE

Grans estrelles que aposten per petites sales

Benet i Jornet, Xavier Albertí i Jordi Boixaderas estrenen a l'Almeria Teatre

"Quina enveja, l'Almeria Teatre, de tenir un projecte com aquest!", confessa, sincer, Toni Casares, director de la Sala Beckett. Poder penjar un cartell en què hi hagi junts Josep Maria Benet i Jornet com a autor, Xavier Albertí com a director i Jordi Boixaderas com a protagonista fa venir salivera a tots els directors dels teatres catalans sense excepció. Així, ¿com han anat a parar tres estrelles del teatre català -primeres espases en el seu àmbit- al cartell d'una sala petita i encara poc coneguda com l'Almeria Teatre? "Per la generositat dels implicats, del Papitu [Benet i Jornet]", respon Víctor Álvaro, director del teatre i de la companyia que el gestiona, Gataro. "És un luxe", admet.

La postura de Benet i Jornet era taxativa: "No volia anar al Teatre Nacional o al Teatre Lliure, perquè s'ha de donar pas a la gent jove. En un moment determinat vaig decidir que ja hi havia treballat molt. He tingut molta sort, jo. Ara hi han d'entrar altres autors". Quan va tenir acabat Com dir-ho? va oferir el projecte directament a Víctor Álvaro, a qui no coneixia. "Sempre ho ha predicat i ho ha practicat, durant tota la carrera. Li ha agradat descobrir nous espais", corrobora Casares.

El caramel de la proximitat

Al marge dels principis morals, les sales alternatives poden competir -com a mínim- amb una cosa: les dimensions. "Quan estàs avesat a treballar en una sala gran, tenir una relació més pròxima amb el públic és un plaer, és un treball més minuciós, destil·lat", diu Xavier Albertí, que a partir del juliol dirigirà un teatre tan enorme com és el Nacional. "És un altre registre totalment diferent -hi coincideix Boixaderas-. A la Sala Gran tens una gamma de recursos limitada. Aquí és molt més gran". S'hi pot xiuxiuejar. S'hi veu la suor i els plors. Es pot jugar només amb gestos facials.

A l'escenari, a més, només hi han col·locat una taula, dues cadires i un moble. Molt assequible. "L'obra dura 70 minuts i es pot resumir en 2 minuts. Perquè no importa el què i el com. Els textos ara estan més preocupats a relatar esdeveniments. Aquí, en canvi, la partitura reclama una maduresa actual poc habitual".

La crisi i la caiguda del nombre de produccions teatrals pot fer que teatres i projectes austers puguin aspirar a tenir primeres espases. El musical The wild party al Teatre Gaudí, per exemple, compta amb Roger Berruezo, Xenia García, Xavi Duch i Maria Santallusia, habituals titulars de grans musicals que van confessar que ara disposaven d'"un parèntesi". "Segur que el context i els moments que estem vivint ajudaran a reformular relacions -accepta Álvaro-. Vivim una sacsejada, i això propiciarà noves combinacions i fórmules. Però nosaltres no som una sala alternativa. No rebem subvencions. Funcionem amb la taquilla". I aquest és el risc que ha pres la companyia de Com dir-ho? .

El paper de les 'alternatives'

Fins fa pocs anys les sales petites o alternatives eren el refugi dels autors catalans. A mesura que el teatre català ha guanyat múscul, cada cop més dramaturgs han fet el salt a grans teatres i espais comercials. "Trobo que és molt sa. El que passava amb els actors, que un que treballava en un culebró podia anar a una alternativa, al Nacional i a una sala comercial, ara passa també amb els autors i directors. I em sembla que és una cosa molt específica del teatre català, que no passa en llocs com Madrid", apunta Casares. De casos n'hi ha a grapats: des de Pere Riera fins a Jordi Casanovas, passant per Guillem Clua o Carol López.

Però també passa just el contrari. "Sempre hem dit que les sales petites no només han de donar a conèixer els autors més joves, sinó que també han de servir perquè els consagrats es puguin posar en dubte, puguin experimentar, treure's vicis", diu Casares. L'exemple paradigmàtic és el Burundanga de Jordi Galceran. Cap teatre li volia estrenar perquè tractava un tema espinós, i se'n va aprofitar la petita Sala FlyHard. Però també li ha passat a Benet i Jornet: "Era l'autor dels culebrons i alhora s'ha mogut sempre en l'estricta modernitat a l'hora de fer teatre", diu Casares. "Tinc la impressió que als teatres privats no els interessa el que escric. En canvi, hi ha els teatres petits que estan treballant com feres i m'obren les portes. Per a mi és tan important l'Almeria com el Liceu", opina Benet.

"¿Aquesta obra es podria haver fet a la Sala Tallers? Sí. Però s'ha donat la conjunció del Papitu i d'una gent a qui els va la vida amb el teatre", diu Albertí, que destaca el compromís de tot l'equip. L'Almeria Teatre, per cert, és al carrer Sant Lluís, 64.

Les