Publicitat
Publicitat

El llarg camí fins a l’Oscar de Leonardo DiCaprio

Després de quatre nominacions perdudes, l’estrella d’‘El renacido’ fa el cim de Hollywood

La imatge de Leonardo DiCaprio recollint, satisfet i serè, l’esperat Oscar de Hollywood per la seva vigorosa interpretació a El renacido podria veure’s com el capítol final d’un llarg conte de fades, una faula plena d’episodis feliços, però també d’entrebancs. Els cinèfils de més de 30 anys hem vist créixer DiCaprio a la pantalla durant més de dues dècades. Molts el vam descobrir com un adolescent de 16 anys a la sèrie Los problemas crecen i ahir va coronar el seu prolongat ascens envers la maduresa artística i el reconeixement dels companys de professió.

Rememorant el llarg camí fins a l’Oscar sobre la catifa vermella del Dolby Theatre, DiCaprio, nascut a Hollywood el 1974, explicava a una periodista de la cadena ABC que de petit els seus pares el portaven cada tarda a fer audicions després de l’escola, “i escoltaven un nen molt ambiciós que volia ser actor”. En un gest d’agraïment, DiCaprio va acudir a la gala acompanyat de la seva mare, que li va posar Leonardo en notar el primer cop de peu del seu fill, encara dins de la panxa, mentre mirava un quadre de Da Vinci. Detalls que remeten al passat, al record de les diverses cares de DiCaprio, l’actor i l’estrella.

Per a tota una generació d’adolescents, DiCaprio va ser durant un temps un sex symbol prefabricat per Hollywood i idolatrat en pel·lícules com Romeu i Julieta (1996) i Titanic (1997), que va ser evocada a la catifa vermella dels Oscars gràcies al retrobament de DiCaprio amb Kate Winslet. Tanmateix, cal recordar que abans de convertir-se en icona romàntica, el jove intèrpret ja havia deixat mostres de la seva ambició i potencial dramàtic amb només 18 anys al film A qui estima, en Gilbert Grape? (1993), on donava vida a un noi que patia un retard mental, i a La vida d’aquest noi (1993), on va ser seleccionat per Robert De Niro entre 400 aspirants per interpretar el seu fillastre.

L’any 2002 DiCaprio va fer un gir a la seva carrera amb Gangs of New York, la primera de les cinc col·laboracions amb Martin Scorsese, que el va adoptar com a nou actor fetitxe, com havia fet amb De Niro entre els anys 70 i 90. Com era previsible, DiCaprio va tenir un record per a Scorsese en el discurs d’agraïment per l’Oscar. El mateix 2002 es va estrenar un dels films més reveladors de la carrera de DiCaprio, Atrapa’m si pots,de Steven Spielberg, on va encarnar un personatge que li venia com anell al dit: un nen gran que navegava pel circ de l’opulència nord-americana aparentant ser el que no era. Una oda al simulacre que posava de manifest el carisma de DiCaprio, però també les seves dificultats per resultar del tot creïble, sobretot quan es tractava d’encarnar homes ja madurs.

Un ‘nen’ salvatge

L’estigma de l’etern adolescent ha acompanyat DiCaprio -avui convertit en un activista mediambientalista de 41 anys- fins fa ben poc. De fet, l’actor segueix brillant amb intensitat quan s’aboca a festivals d’irresponsabilitat, com a El llop de Wall Street (2013), mentre que Clint Eastwood és l’únic director que ha sabut transformar-lo en una figura plenament madura, sota una gruixuda capa de maquillatge a la magnífica J. Edgar (2011). Finalment, DiCaprio ha conquerit la glòria hollywoodenca amb un paper, el d’ El renacido, que sembla combinar el seu esperit juvenil i les complexitats del món adult. Al film d’Alejandro G. Iñárritu, DiCaprio s’arrossega pel fang, gruny de ràbia i gemega de dolor, com un nen salvatge que, no obstant això, carrega sobre les espatlles el turment provocat per la pèrdua i el genocidi dels indígenes de l’Amèrica del Nord. DiCaprio havia sigut nominat a l’Oscar en quatre ocasions perdudes, per A qui estima, en Gilbert Grape?, L’aviador (2004), Diamants de sang (2006) i El llop de Wall Street. A la cinquena va la vençuda.

Mark Rylance, el somriure afable

de l’espia impassible de Steven Spielberg

Els admiradors de la feina de Mark Rylance a El puente de los espías van descobrir als Oscars que aquest dramaturg i actor britànic sap somriure, una cosa que no es permet al llarg de tota la seva encarnació d’un espia rus que afronta amb resignació els riscos de la professió. Amb un somriure afable i discret, el protagonista d’ Intimitat de Patrice Chéreau i guanyador de tres premis Tony de Broadway va aprofitar la recollida de l’Oscar al millor actor secundari per reivindicar el valor d’explicar històries. “Ha sigut un honor poder treballar amb un dels grans narradors del nostre temps, Steven Spielberg, un home que, a diferència del nostres líders, sap comandar els seus equips amb una gran tendresa”.

La música del ‘maestro’ Ennio Morricone aconsegueix l’únic premi que encara no tenia

Quan Pharrell Williams i Quincy Jones van anunciar que l’Oscar a la millor banda sonora era per a Ennio Morricone per Los odiosos ocho, el compositor italià va rebre l’abraçada de John Williams. Era com si Verdi fos felicitat per Wagner, perquè Morricone i Williams representen dues escoles diferents dins la música cinematogràfica. El nord-americà és el gran simfonisme operístic, mentre que Morricone encarna un esperit més trapella i alhora sensible. Amb l’Oscar, Hollywood no premia només una partitura que en bona part s’havia escrit per a La cosa (1982), de John Carpenter, sinó que fa justícia amb un dels grans compositors del segle XX. Morricone, de 87 anys i Oscar honorífic el 2007, ja pot dir que per fi té l’únic premi que li faltava.