Cati Solivellas: “He passat un càncer i ara tinc una força increïble: sóc més jo que mai”

Estrena Avui Cati Solivellas debuta al Teatre Principal de Palma amb el monòleg ‘Quan venia l’esquadra’, una tragicomèdia de Xesca Ensenyat que, tot i centrada al Port de Pollença, l’actriu assegura que podria situar-se en qualsevol punt del Mediterrani

Després de passar tres anys personalment molt durs, tot i no haver parat de treballar, Cati Solivellas (Palma, 1967) torna aquesta nit als escenaris per fer una de les tasques més compromeses per a tot professional de la representació teatral. L’actriu s’enfronta a un monòleg que ella mateixa s’ha imposat, després que Joan Yago li descobrís el llibre de memòries parcials Quan venia l’esquadra, de l’escriptora mallorquina Xesca Ensenyat (1952-2009). Comença al Teatre Principal de Palma durant dos caps de setmana, seguirà a Inca i a Pollença, i Barcelona i València ja han mostrat interès en aquesta obra tragicòmica que posa a prova Solivellas en tots els seus registres: l’humor, la insolència, la crítica, el drama i també la malsofridura d’una dona que, passats els 40 anys, es qüestiona la seva infantesa, l’adolescència i la joventut que ha deixat al darrere.

A poques hores de l’estrena de Quan venia l’esquadra , com es troba davant la prova que per força és enfrontar-se a un monòleg?

Em trobo molt bé i en el moment perfecte per afrontar una obra com aquesta. Tot i les sèries de televisió i el cinema, jo estic cuita al teatre i fa temps que volia fer un espectacle, encara que de cap manera no m’havia passat pel cap fer un monòleg. He suat molt: un monòleg és un trekking dels durs. Fins i tot en començar a aprendre’m el text vaig tenir moments de pànic i de preguntar-me per què m’havia ficat en una obra tan difícil per a qualsevol actriu. El text és literari, no és teatral, no és un text senzill però sí que és un text que ens ha donat moltes alegries, a mi, a Joan Yago, que signa la dramatúrgia, i a Joan Fullana, que dirigeix l’obra. Al final, m’hi sento molt a gust i m’he adonat que fer un monòleg és una manera de créixer, i jo ja tenc l’ofici i la maduresa per fer-lo i, a més, de gaudir molt del fet d’estar sola amb el públic.

En un monòleg, definir el personatge és definir l’obra. Què ens pot dir del seu?

Represento una dona amb molts conflictes, dura amb el món i amb ella mateixa, que ha passat els 40 anys i, de sobte, es pregunta: “Què putes he fet jo amb la meva vida?” Nascuda a Mallorca, al Port de Pollença, on passà la infantesa i l’adolescència, representa que viu a Barcelona i es crea un record de tot el que visqué a finals dels anys 50 i durant els 60 fins a fer un viatge xulo i intel·ligent. El personatge que hem creat, tot i provenir d’aquestes memòries parcials de Xesca Ensenyat, no és un biopic, però sí que es tracta d’una dona d’actitud crítica, amb un gran sentit de l’humor i sofisticada intel·lectualment. El viatge que fa és molt representatiu de totes les persones amb conflictes, que culpabilitzen el món del seus mals i infortuni, quan el conflicte el té un mateix.

Com veu Mallorca des de la distància el seu personatge? Vostè mateixa ha viscut molt de temps a Barcelona i ara està entre Barcelona i Mallorca.

Ella, com altres illencs, no només viu a Barcelona sinó que es vol allunyar de Mallorca, cap a la qual té sentiments contradictoris. Jo mateixa tinc sentiments enfrontats cap a la meva illa. D’una banda, sé que és el paradís, però m’enfado en veure que no se’l sap gestionar. De l’altra, en certa mesura m’hi reconcilio quan penso que jo també en tinc part de culpa i de responsabilitat; tots els de l’illa en tenim. Quan n’ets conscient deixes d’enrabiar-te amb els altres.

És una obra molt mallorquina?

Tot i que parlo de llocs, situacions i tradicions molt reconeixibles, el text té una profunditat més que suficient per ser extrapolable a qualsevol punt de la Mediterrània. La dona que represento és mallorquina, però també podria ser de Catalunya, turca, algeriana, italiana o grega: en tots aquests contextos s’entén perfectament el personatge i les situacions. Per això, m’agradaria fer una gira per la Mediterrània. Tothom s’hi reconeixeria perquè hi ha una manera tragicòmica de veure la vida que ens és comuna.

De vostè sempre es diu que és una actriu molt versàtil. ¿No hauria de ser una condició de tota actriu?

Quan fas una cosa bé, hi ha la tendència que sempre et contractin per això. Jo vaig treballar molt la comèdia i m’agrada fer-ho, entre altres coses perquè no hi ha res més terapèutic per al mateix actor que veure una platea on tothom riu. En els darrers anys he viscut moments personals fotudíssims i sortia a l’escenari, veia que la gent reia i en bona mesura oblidava el patiment.

Ha patit un càncer i ha tingut la sort de poder seguir treballant. Va decidir no dir-ho. Una vegada superat, com es troba?

Va ser poc després de morir el meu pare i de quedar finalista als Goya com a actriu revelació per Els nens salvatges. No hi va haver cap intenció d’amagar-ho, però tampoc em sentia amb forces per fer-ho públic. Jo puc donar una imatge de dona dura, però de sobte t’adones que ets vulnerable a tot. Ara sí que ho vull dir i no vull semblar un llibre d’autoajuda. És cert que tenia un bon pronòstic, però així i tot es fa molt dur. Però ara em sento rejovenida, com si m’hagués tret moltes capes de sobre, d’aquestes que ens posam per protegir-nos. Em sento com quan vaig començar. He passat un càncer i ara tinc una força increïble. Eliminades aquestes capes, sóc més jo que mai.