Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Biel Mesquida: "L'única regla del llenguatge és que no hi ha regles"

Entrevista a l'autor de 'L'adolescent de sal' quan l'obra compleix 40 anys, reeditada per Grup 62

L'adolescent de sal , de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), fa quaranta anys. Novel·la, collage de textos, cant llibertari, experiment del llenguatge: com més temps passa, més clar és que l'obra de debut de Mesquida és una de les fites de la literatura catalana moderna.

Com era el Biel Mesquida que va escriure L'adolescent de sal ? Què el motivava? Quins traumes tenia?

Era molt jove -entre vint i vint-i-sis anys-, però ja tenia moltes coses clares. Ja tenia clar que la literatura era la meva vida i que volia ser escriptor. Sabia que havia de llegir, escoltar i pensar molt. I escriure cada dia. Els escriptors han de recollir totes les veus del món. Una gran energia em dominava. Vivia a Barcelona i participava en totes les formes de la lluita antifranquista. Estava a la trinxera política, a la dels drets de les dones, els gais i les lesbianes, de l'experimentació cultural…

El teu protagonista està fortament marcat per la família i la religió. Quina relació tenies amb els teus pares?

Jo puc dir, com Flaubert, que l'adolescent de sal c'est moi . Però també he de dir que no és ben bé jo. Totes les famílies són complexes. I les famílies que no són felices, ho són encara més. Mon pare era un home molt conservador i mumare era una feminista avant la lettre . És clar que vaig tenir problemes amb la família, però no varen ser tan greus com els de l'adolescent, ni prop fer-s'hi!

¿I els dimonis de la religió, com els vas gestionar? ¿Et van arribar a turmentar molt?

Sí. No era el turment de la generació d'en Blai Bonet, però sí. El turment d'en Blai era molt heavy . Els nostres turments eren més light , sobretot perquè vàrem anar amollant llast a mesura que ens fèiem grans. Jo el que volia era que el meu pensament i els meus desigs poguessin anar per milions de connexions sinàptiques, i la religió era un bloquejador. Per una pura circumstància històrica, jo vaig poder treure'm de damunt aquests bloquejadors. No estic segur, però, d'haver-me pogut alliberar del tot dels estigmes amb què et marca la religió catòlica: que t'has de resignar, que el plaer és dolent... No és fàcil extirpar-ho del tot.

Intertextualitat, voluntat subversiva, sexualitat, metaliteratura, consignes polítiques i morals: era un còctel bastant inèdit en la literatura catalana d'aquella època. ¿Et senties un pioner o part d'una generació nova?

Jo som la generació Biel Mesquida i ja està! Jo no form part de cap generació. Jo form la meva generació, de la mateixa manera que jo form la meva sexualitat. Jo no som gai, ni polisexual, ni heterosexual: jo som sexualitat Biel Mesquida i Amengual. I punt. Igual que la meva empremta dactilar és única al món, la meva sexualitat és única al món i vull que la meva literatura també sigui única al món. Això no significa que no m'hagi alimentat de moltes veus per trobar la meva. Jo sempre he sentit que tots els escriptors eren meus, i que els havia d'utilitzar: Homer i Rodoreda, Villalonga i Pla, Faulkner i Dante, Scott Fitzgerald i la puta del dimoni!

Et senties sol?

Jo parlava amb els meus companys de generació i em sentia un marcià. Molts no entenien que visqués amb un altre home. Vaig viure situacions incòmodes. Molts comunistes eren, moralment, tan reaccionaris com els franquistes. Els meus companys parlaven, a més, de fer una literatura nacional, o una literatura comunista, o una literatura realista-socialista: i res d'això m'interessava gens. Jo només volia fer literatura Biel Mesquida! I això em donava una gran llibertat. Si L'adolescent de sal té cap valor, és el de la llibertat, del llenguatge a lloure. Sempre he tengut clar que l'única regla del llenguatge és que no hi ha regles.

L'adolescent de sal és un compendi de les rebel·lions d'una època: sexuals, morals, polítiques, estètiques… ¿Diries que la societat actual és filla d'aquelles rebel·lions?

De les rebel·lions politicomorals, sí. Vàrem passar d'una dictadura a un procés democràtic. La nostra moral, els nostres costums, són més amples, oberts i humans. Els canvis han costat, però les lleis sobre l'avortament i sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe han estat un avanç important, impensable fa quatre dècades. Les rebel·lions estètiques, de llenguatge, ja són una altra cosa. Molts postulats estètics dels 70 són poc presents en la literatura catalana: el llenguatge entès com a llibertat, el trencament de les barreres i les distincions entre gèneres, la hibridació d'escriptures, temes i estils… Això no és majoritari ni a França ni a Anglaterra ni enlloc. Però és més corrent que aquí.

I del sexe, què me'n dius? Avui sembla que tothom està alliberat…

No ho tenc clar. Jo crec que damunt de totes les coses hi ha un vel que ens fa creure que estam alliberats, però encara hi ha repressió, molta por a tractar segons quins temes.

Una de les cites més reproduïdes a la novel·la és d'Oscar Wilde i diu: "Tots els joves neixen amb un reialme que els espera. La llàstima és que la major part moren a l'exili, com els reis". ¿El jove Biel Mesquida que va escriure L'adolescent de sal també morirà a l'exili?

No en tenguis cap dubte.