Publicitat
Publicitat

63A EDICIÓ DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE BERLÍN

La Berlinale es commou amb 'Before midnight'

Delpy i Hawke reprenen els personatges d''Abans de la posta'

El Jesse va perdre l'avió, esclar. Però això ja ho intuïen, els espectadors d' Abans de la posta , que el 2004 recuperava els amants fugaços d' Abans de l'alba (1995) i els passejava per un París crepuscular durant hora i mitja fins a deixar el futur pendent de la decisió inevitable del Jesse. Ahir, vuit anys després, es va estrenar a la Berlinale Before midnight , la tercera part d'una saga irrepetible, una mirada original a la naturalesa de l'amor i el pas del temps que, definitivament, millora amb cada nova entrega.

L'equip creatiu de la saga es manté inalterable. Richard Linklater torna a posar-se darrere la càmera, Ethan Hawke i Julie Delpy reprenen els personatges del Jesse i la Céline, i tots plegats firmen el guió. L'acció arrenca a Grècia amb Jesse acomiadant-se del seu fill adolescent, que torna als Estats Units després d'haver-se estat unes setmanes de vacances amb el seu pare, la Céline i les dues bessones de la parella.

Sense trucs ni artificis de guió, utilitzant magistralment el recurs del pla seqüència, Linklater torna a convidar l'espectador a acompanyar Jesse i Céline en una jornada estival que transcorre entre viatges en cotxe, àpats amb els amics i passejades plàcides entre ruïnes, cultivant el moment i recreant-se en uns diàlegs extraordinaris -el flux continu de paraules fa pensar en un Éric Rohmer amb sentit de l'humor- que gradualment revelen les llums i ombres d'aquesta parella.

Cant a l'amor imperfecte

Before midnight deixa enrere el romanticisme ensucrat de la primera part i la urgència vital de la segona. Quan acabi el dia, ningú haurà d'agafar un avió: només aixecar-se del llit i continuar estimant l'altre, un dia més, amb tot el que això té de bonic i el que no. La pel·lícula no és un cant a l'exaltació romàntica, sinó a l'amor real, l'imperfecte, el que comporta sacrificis i eleccions. I Linklater aconsegueix abordar la qüestió sense renunciar a la lleugeresa, amb un humor càustic que impregna d'autenticitat els moments més foscos. Però sembla clar que l'humor no és només cosa del director, sinó també dels guionistes-intèrprets. I, si no, atenció al que va respondre ahir Julie Delpy quan li van preguntar sobre el pas del temps: "Fer-te gran no és necessàriament dolent, és una cosa que ens passa a tots. Però si continuem fent més pel·lícules amb els personatges, l'última serà un remake d' Amor ".

La possibilitat d'una futura quarta entrega de la sèrie va gravitar durant la roda de premsa del film. "Fa divuit anys que vam crear aquests personatges i, cada cert temps, sentim la necessitat de tornar-hi", va explicar Linklater. "Segurament hi haurà una quarta entrega, però encara han de passar uns quants anys perquè comencem a parlar-ne". Ethan Hawke va afegir: "Jo fa temps que intento convèncer la Julie de fer una pel·lícula centrada en la dimensió eròtica de la relació, però ella s'hi resisteix". "Ja ho farem a la setena part, quan tingui 80 anys", va replicar ella.

Rebuda amb una gran ovació d'una platea emocionada, Before midnight és la cinta més rodona que s'ha vist fins ara al festival, un viatge als racons de l'ànima que traspua veritat i bellesa, més autoconscient i referencial que les anteriors entregues però també més divertida. Si no estigués fora de competició, l'Ós d'Or tindria ja un seriós aspirant.

La fórmula romanesa

Ja fa uns quants anys que una nova generació de directors romanesos -els Mungiu, Porumboiu i Puiu, per citar-ne els més destacats- van situar en el mapa la cinematografia d'aquest país. Child's pose, de Calin Peter Netzer, és un exponent més d'una fórmula que es caracteritza pel rigor formal, un treball interpretatiu de caràcter naturalista i la voluntat de mostrar les costures de la societat. No sorprèn i no és novetat, però els resultats són inapel·lables: a partir del relat d'una dissenyadora madura que utilitza els seus diners i contactes per evitar la presó al seu fill -conductor homicida-, Netzer radiografia l'autosuficiència d'una classe alta acostumada a sortir-se amb la seva, explorant la relació disfuncional que la suficiència del personatge provoca en el seu entorn i sotmetent-la en una última escena contundent a un bany de realitat quan visita els pares de la víctima del seu fill.

Presentat en la competició oficial, el film va obtenir els aplaudiments que se li van negar a Layla Fourie , un conte moral sud-africà amb tints melodramàtics sobre una dona que atropella un home de nit i intenta amagar l'incident. L'atzar del destí vol que el personatge acabi vivint amb la família de l'atropellat, i es capbussi en una espiral de culpa i mentides, particularment irònica perquè és l'encarregada del detector de mentides d'un casino. L'obvietat de la moral i les forçades giragonses del guió, sumades a un seguit de decisions incomprensibles dels personatges, fan del film de Pia Marais un dels més fallits d'aquesta Berlinale.

Les