Antonio Isasi-Isasmendi: “El cinema ja no m’interessa, allò que m’interessa ara és la vida”
El director de cinema, guionista i productor és a punt de fer 90 anys
PalmaAntonio Isasi-Isasmendi (Madrid 1927) és a punt de fer 90 anys. Aquest eivissenc de cor gaudeix ara d’observar la vida, sense res més. Asseure’s en un banc davant la platja i mirar l’horitzó, i contemplar-hi tot allò que, per la seva vida atrafegada, de vegades li ha passat per alt. És a Mallorca perquè ahir vespre, a la gala FILMACIB, va rebre el premi que lliura l’Associació de Cineastes de les Illes Balears.
Què sentiu per Eivissa?
Fa més de 30 anys que visc a Eivissa. Hi vaig anar per primera vegada quan era petit, amb els meus pares, abans de la guerra. Era un lloc meravellós i encara ho és, tot i que ha canviat, com tots. He pogut viure les diferents etapes de l’illa, des de la humilitat a l’efervescència eivissenca fins a l’actualitat. M’he sentit eivissenc tota la vida, no canvii per res viure en un altre lloc.
Recordau, doncs, emocionat els vostres pares?
Sí, els meus pares eren meravellosos. El meu pare tenia dotze anys menys que la meva mare i la seva professió, a la vida, va ser dedicar-se a fer-la feliç. I ho va aconseguir, ja ho veus. Una feina preciosa -somriu-. Malauradament va morir durant la guerra, quan jo era molt jove, i vaig quedar amb la meva mare. D’ella en puc dir que és qui m’ho ha ensenyat tot, en aquesta vida. Jo no vaig anar mai a l’escola, tot el que he après a estat de ma mare i de les vivències que vam tenir plegats. Vaig néixer just a la Puerta del Sol de Madrid. Ja et pots imaginar com era allò, però algú ens va dir que Eivissa era un paradís i he tingut la sort d’acabar-hi vivint.
Us sentiu una persona afortunada?
Sense dubte. Quan pens en el passat, sent que he estat molt afortunat en aquesta vida, he aconseguit tot el que he volgut, sobretot en l’aspecte social i professional -assenyala el director de cinema, mentre ens mostra satisfet una pàgina del New York Times-. Aquesta publicitat és de l’any 1972 a Nova York, de quan es va estrenar a Espanya la pel·lícula The Summertime Killer, coneguda com Un verano para matar. En aquell moment s’emetia simultàniament a 42 cinemes de la ciutat novaiorquesa. Professionalment, això em satisfà moltíssim. A banda, també, dels reconeixements que he anat rebent per la meva carrera, que m’han fet molt feliç.
I que no són pocs.
Uns quants, el Goya Honorífic l’any 2000, la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Cinematografia i la Medalla d’Or de Belles Arts de l’any 2008 -de la mà del rei Joan Carles I-, entre alguns que ara record. Però aquest que em lliura l’Associació de Cineastes de les Illes Balears m’ha tocat el cor, ja que les Illes Balears són la meva terra i així ho sent. Per tant, n’estic molt agraït.
Com creieu que ha de ser un bon director de cinema?
Crec que ha de ser un bon coneixedor de la vida, intentar fer-se amb molta gent i de diferents estrats de la societat. Però, sobretot, ha d’observar molt. Has de veure el que has mirat i llavors pensar en allò que has vist.
Actualment, sou consumidor de cinema?
Hi ha una cosa curiosa, he perdut l’afició al cinema, no veig cap film dels d’ara. Som acadèmic però el cinema no m’interessa. Crec que ha canviat molt, els grans estudis nord-americans han desaparegut i s’han unificat en un cinema d’entreteniment. M’interessa la vida, treure profit d’allò que veig. M’assec durant hores en un banc davant la mar, observ l’horitzó i mir la gent. Pens com deuen ser les seves vides. Aquestes són ara les meves pel·lícules.
