Publicitat
Publicitat

Alzines, pins i ginesta o la reconstrucció

L'agost del 1949 Rodoreda escrivia sobre Barcelona: "I ara quasi es pot dir que si hi classifiqueu la gent segons llur pes -gent decent, fins a 58 quilograms; bandarres, de 58 en amunt- no us equivocareu pas de gaire. Afortunadament, encara hi ha alzines, pins i ginesta, i és molt possible que, a partir d'aquests elements, es pugui reconstruir tot".

Emili Vigo, tal com ens el presenta Francesc Montero a Quatre sagetes roges, il·lumina el seu temps amb un testimoni apassionat i fràgil alhora. Un jove combatent i arrauxat inhala vida a les estàtues. Companys aquí no és el rostre conegut a través de fotografies o dels estudis que desgranen les conseqüències de les seves proclames, sinó la fe d'algú que ha vist la seva aura. Els articles de denúncia estan impregnats d'un sentit de justícia encara adolescent. Vigo retrata Cambó com un mercader i atribueix a la Lliga la capacitat de "grans raspallades i enormes genuflexions". I també constata que el règim de Franco cultiva l'analfabetisme com el seu "aliat predilecte". Amb el retorn a Catalunya el 1950, en un país on "l'egoisme ha fet grans progressos", Vigo sospesa el més petit indici d'esperança. Les cartes a Pi i Sunyer, a Tarradellas, a l'estimat Pau Casals adquireixen la funció que Rodoreda confia als servents de la torre de Sant Gervasi per poder fer el retrat de tot un país. Tan sols la mirada d'un personatge secundari permet copsar la força de la resistència.

Vigo va morir als 36 anys de tuberculosi i n'havia passat onze exiliat a França. Havia florit en l'esplendor d'una primavera i es va apagar literalment per falta d'aire. "Respirant a cada instant del sac d'oxigen que tenia a la vora" fa pensar en el sanatori de Blai Bonet i en els ratolins xiscladors que descriu Kafka quan ell tampoc ja no pot parlar a causa de la gola desfeta per la malaltia. Hauríem perdut totes aquestes veus si algú no ho hagués recollit i publicat. Publicar-los és l'única manera de reconstruir el país amb persones que hi han viscut i fer que d'aquell passat en vulguem recordar alguna cosa més que la ginesta que floreix cada any.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT