“El que tarden a fer-te una prova no té nom”

Palma“Cada vegada que veig el conseller de Sanitat li dic: Això no té nom! El que tarden a fer una prova no té nom”, diu indignada Isabel Oliver, presidenta d’Auba, associació de dones afectades de càncer de mama. Un exemple recent és el cas d’Antònia Barceló, que es lamenta de com va haver de passar un mes d’angoixa i d’incertesa des que va anar a una revisió normal i el metge li va trobar qualque cosa rara al pit, que amb la prova es va comprovar que era un tumor cancerigen. Abans de les retallades a la sanitat pública, per a una primera prova Oliver comenta que “esperaves un parell de dies o una setmana, com a molt. Ara pots haver d’esperar un mes”. També ella ha patit aquests retards desesperants. “Pensava que s’havien espenyat les meves pròtesis, però el radiòleg no ho va veure clar i va demanar una ressonància. Vaig estar quatre mesos perquè em fessin la prova. Finalment sí que s’havien espenyat. Això sí, una vegada que tens el resultat, la intervenció la fan tot d’una”, assegura. Però de vegades el retard és tan gran que fins i tot hi ha dones que van a la revisió, que és cada sis mesos, sense tenir les proves fetes.

Com moltes altres entitats, aquesta, per la qual han passat més de 400 dones de Mallorca diagnosticades de càncer de pit, va quedar sense subvencions arran que l’argument de la crisi es va instal·lar a l’administració per dir que no hi havia doblers. Així, no han tingut més remei que cercar fons fent polseres, amb exposicions fotogràfiques com la que hi ha ara a l’Hospital d’Inca i altres activitats. Com han trobat un espai al Casal de Dones i no han de fer front a les despeses que suposa mantenir un local, amb el que recapten i la quota de les sòcies Auba Mallorca ofereix atenció psicològica, fisioterapeuta i també classes de ioga. Però el que realment significa aquesta associació és un grup de dones amb uns vincles emocionals profunds. “Som com una família: quan una de nosaltres té una recaiguda, totes ploram amb ella. També reim totes juntes, parlam i berenam. El dimecres -dia de la reunió d’Auba- és un dia especial per a nosaltres”, comenta Encarnació Batista, qui fa cinc anys lluita contra la malaltia, durant els quals ha viscut set intervencions -recorda la data exacta de cada una- -i set mesos de quimioteràpia. Actualment pren morfina després de passar per la Unitat de Dolor. “En fer-me la construcció vaig tenir rebuig i per això m’han fet tantes intervencions. A més, com que el càncer era hormonal, he de prendre pastilles per no tenir hormones i tenen molts efectes secundaris. A mi m’han dit que en el meu cas és un dolor posttraumàtic per tenir tantes intervencions. Però la qüestió és estar viva i tirar endavant!”, afirma amb un ampli somriure que contagia la seva determinació.

El patiment de les parelles

La visibilitat i l’avanç en el reconeixement del paper de les dones en la societat ha fet que aquesta malaltia, que només afecta 1 home de cada 100 casos, tingui una altra percepció. Fa trenta anys, quan a una dona li diagnosticaven un càncer de mama, moltes vegades el metge ho comunicava al seu marit i ho ocultaven a ella. Actualment les coses són diferents. “El meu marit ho va passar molt malament quan em varen diagnosticar el càncer. El dia que vaig venir a Auba va ser per ell, sincerament“, comenta Maricruz Gómez. Ara ja fa gairebé dos anys que hi va arribar i entre les coses que destaca és que “ja no et veus com si fossis rara, veus que ets normal, que hi ha altres com tu”. No només ella, moltes dones de l’associació comenten que les seves parelles sempre els insisteixen que no es poden perdre la reunió dels dimecres d’Auba. Antònia Ferrer, que es troba enmig del procés de químio, també recorda que al principi no es volia despullar davant del seu marit; diu que la “injecció de suport que significa venir aquí l’ajuda molt a dur el seu procés”. També totes fan bromes sobre l’addicció de no faltar a la trobada setmanal. “A nosaltres, si ens lleven els dimecres, cercam un dimarts, perquè aquí tens sempre ganes d’ajudar els altres”, explica Isabel Oliver, la presidenta de l’associació, qui fa vuit anys que lluita a l’entitat per millorar la qualitat de vida de les dones amb càncer de pit.

Despeses i records

Uns 400 euros, entre els sostenidors, el vestit de bany i les pròtesis, es va gastar Oliver. A això hi has d’afegir la perruca, que oscil·la entre els 300 i els 400 euros. “Auba la subvenciona amb 100 euros. També en tenim i les deixam en préstec. I també donam un percentatge dels sostenidors. Són moltes despeses a les quals has de fer front en moments complicats”, explica la presidenta de l’entitat. I és que les vivències han quedat marcades, com ella mateixa recorda. “Tot i que fa vuit anys que vaig tenir càncer, encara quan entr en un hospital em ve el gust i l’olor del líquid vermell que vomitava després de la químio”. I una altra dona afegeix que encara té el so de la màquina ficat al cap: “Aquell pi-pi-pi-pi, el puc sentir perfectament”, diu Maricruz Gómez.

“Els mitjans parlen molt del 80% d’èxit i no tant de les recaigudes o de la duresa del procés”, assegura la presidenta de l’entitat. Per fer front a tot això hi ha Auba Mallorca, on es donen consells com que el gelat de llimona va molt bé per llevar-te el gust de ferro de la químio. Allà també les noves sòcies veuen com queda el pit d’una dona a qui li han reconstruït i tenen un espai per poder trobar resposta als petits i grans dubtes. “Quan surts de la consulta del metge no t’has assabentat de res, aquí ho pots demanar tot”, afirma Isabel Oliver, qui en aquest camí que li ha traçat la malaltia ha descobert una nova realitat. “Una cosa que m’ha ensenyat el càncer és donar les gràcies per les coses bones que tenim”, diu, reflexionant en veu alta.