Publicitat
Publicitat

30 ANYS DE L'AUTOGOVERN BALEAR

Un pacte a l'ombra dels poders econòmics

Jeroni Albertí va firmar l'acord per votar Gabriel Cañellas al despatx de Carlos March a Madrid

Aquest dilluns va fer trenta anys de la investidura de Gabriel Cañellas com a president del primer Govern de les Illes Balears. Aquell primer govern autonòmic de les Illes Balears sorgí d'un acord entre Aliança Popular (PP) i UM, signat a Madrid, a la Fundació March, concretament al despatx de Carlos March. El document, del qual tan sols hi havia còpia, va romandre en una caixa forta de l'esmentada entitat i, ara com ara, se'l dóna per destruït o desaparegut. Era el pecat original de l'autogovern illenc, un pacte a l'ombra i a l'ombra dels poders econòmics.

Les eleccions autonòmiques de maig de 1983, amb l'Estatut aprovat a darrera hora tan sols feia uns mesos, Aliança Popular i el PSOE, encapçalat per Fèlix Pons, empataren a diputats, tot i que els socialistes avantatjaren per uns pocs vots els conservadors. UM, liderada per Jeroni Albertí, s'estrenà en el seu paper de frontissa. L'endemà de les eleccions, tothom donava per descomptat que hi hauria un acord entre socialistes i regionalistes, que incorporaria el PSM. De fet, aquesta possibilitat dividí els nacionalistes d'esquerra entre un sector partidari de l'entesa, que tenia al capdavant Damia Ferrà-Pons; i un altre de més inclinat a quedar en l'oposició, impulsat per Sebastià Serra.

Condicions "bancàries"

La sorpresa, però, arribà. Molts d'anys després, Jeroni Albertí, en una entrevista concedida a l'entrevistador i periodista Miquel Payeras per al col·leccionable Mallorca des de la mort de Franco fins avui (1975-1985) , admeté que no era "totalment lliure", que estava condicionat per uns avals bancaris.

Encara que també implicava UM en la decisió perquè, segons ell, "el consell polític d'UM, on els batles tenien una important influència, pensava que el nostre electorat era més de dretes i que, en igualtat de condicions, havíem de donar suport a AP, en una altra entrevista publicada al Diari de Balears el 1996 afirmà: "Crec que no va ser bo que aquell pacte se signàs a Madrid. I aquí és on juguen molt les meves circumstàncies personals. Varen ser determinants perquè anàs a Madrid, no perquè se signàs el pacte".

El mateix Gabriel Cañellas, a L'amo en Biel, de Jaume Sastre, explica: "Possiblement hi va haver pressió perquè hi hagués un pacte que ells veiessin més estable si era amb nosaltres. I, de fet, Carlos March va ser un mediador d'aquest pacte". Fèlix Pons, a l'esmentat llibre de Payeras, recordava: "Vist amb perspectiva, crec que no hi havia cap possibilitat que es materialitzàs aquest pacte PSOE-UM. Els mecanismes que aguantaven aquells anys Gabriel Cañellas eren molt sòlids, extraparlamentaris".

Aquests suports de Cañellas no es limitaven a Carlos March, sinó que incorporaven més grans empresaris i terratinents: Gabriel Escarrer, Biel Burguera (l'amo de s'Avall), Francesc Albertí (president de la CAEB), Pau Català (president de la Cambra de Comerç) i Abel Matutes.

Acord de classe i de casta

Segons Cañellas, aquestes persones ("homes bons que donaven fe de la bona voluntat amb què s'actuava") havien de signar el pacte al mateix temps que UM i AP, i serien les encarregades, "en cas de dificultats serioses, de determinar què havien de fer cada una de les parts". Finalment, Albertí només admeté que segellassin l'aliança Carlos March i Abel Matutes. Era, de tota manera, un acord de classe i de casta social que responia a uns interessos ben determinats, si atenem aquells que hi prengueren part.

Els ressorts es mantingueren actius al llarg de la legislatura. Dos anys després, el 1985, quan esclataren els escàndols de Torcal i Promociones Zeus i quan s'especulava amb una moció de censura per desbancar AP del Govern balear, tornaren a actuar. Albertí, a l'imprescindible llibre de Payeras , recordava: "Nosaltres estàvem dins l'Operació Reformista i Miquel Roca em va telefonar per dir-me que els finançadors de l'operació no entendrien que donàssim suport als socialistes, em va dir que no ens finançaven per votar socialistes". Tothom sap que Carlos March era un dels més ferms valedors d'aquella aposta per construir una dreta alternativa a la de Manuel Fraga.

Les Illes Balears no havien gaudit mai abans d'autonomia. A pesar que durant la II República es treballà en la redacció d'un avantprojecte d'estatut, el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 arribà sense donar temps a tirar-lo endavant. Entre els que feien costat a l'autonomia hi havia l'exbatle de Palma Emili Darder. Però també hi havia progressistes que miraven amb recel la idea. El socialista Alexandre Jaume, en una no gaire amagada al·lusió a Joan March, el fundador de la nissaga, considerava que una institució d'autogovern illenca no tindria prou entitat per resistir la força de determinats poders que la instrumentalitzarien. Darder i Jaume foren assassinats al cementeri de Palma després d'una farsa de judici.

El 1983 havien passat 47 anys de l'anihilament dels somnis republicans i autonomistes. Les Illes Balears estrenaven Estatut Autonomia i l'acord que havia de sustentar el seu primer govern se signava a Madrid, a la Fundació Joan March, en un document que l'opinió pública no veuria mai perquè l'única còpia romandria tancada en una caixa forta i més endavant seria destruïda.