Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Jesús Maraña: “Hi ha ‘barons’ que no s’imaginen convivint altre cop amb Sánchez”

El conegut periodista ha publicat Al fondo a la izquierda (Planeta), una crònica periodística de primer nivell, descarnada i sense concessions als protagonistes

Periodista de llarga trajectòria i múltiples batalles, Jesús Maraña (Sahagún, 1961) s’ha proposat explicar la crisi del PSOE de manera que “no agradi a ningú”. El resultat, Al fondo a la izquierda (Planeta), és una crònica periodística de primer nivell, descarnada i sense concessions als protagonistes.

Això ho podem començar amb Vargas Llosa. ¿En quin moment se’n va anar a la merda l’esquerra a Espanya?

Ha quedat establert l’1 d’octubre del 2016, el dia del comitè federal que defenestra Pedro Sánchez, com el de la implosió, però els motius venen d’abans. De les retallades del maig del 2010 de Zapatero o la successió en la figura de Rubalcaba. Avui molts dirigents reconeixen que va ser un error no deixar pas a Carme Chacón perquè van bloquejar una renovació necessària. Després vindrà el 15-M, l’aparició de Podem i l’elecció de Sánchez.

Sánchez surt elegit amb el suport de la vella guàrdia contra Madina.

Sí, és en el lloc adequat en el moment oportú. Susana Díaz no vol aspirar encara al càrrec i pensa que el podrà controlar. La desconfiança entre els dos comença molt aviat.

Vostè és molt cru a l’hora de descriure’ls a tots dos.

Jo narro fets i espero que sigui el lector qui en tregui conclusions. Però els fets són els que són. Per exemple, avui Pedro Sánchez es presenta com el representant de la militància contra les elits del partit. Però ell no hauria sigut secretari general sense el suport de les principals federacions territorials. L’acord es produeix en una reunió en un hotel de Pozuelo on hi ha Susana Díaz, Zapatero, Ximo Puig, Tomás Gómez i el mateix Sánchez. I a la sortida Susana li comenta a un assistent: “Aquest noi [referint-se a Sánchez] no val, però ens val”.

Quin és el pacte no escrit?

Que de moment Sánchez serà secretari general però que el candidat a la Moncloa s’elegirà més endavant. Però Sánchez, al cap de poques setmanes, ja anuncia que vol presentar-se. I Susana Díaz se sent traïda.

És un xoc d’ambicions personals.

Jo no critico l’ambició en un polític. Una altra cosa és quan no s’és coherent amb uns principis o se sacrifiquen per obtenir el poder. I això ha passat en els dos casos.

Per què Sánchez suscita tanta animadversió interna?

Jo no he vist mai un cas igual. En molt poc temps va posar en contra seu gent que eren adversaris entre si. Es va quedar sol molt ràpid amb actituds molt sectàries. Això hauria de provocar-li alguna autocrítica.

De manera que després del 20-D tothom n’espera la dimissió.

Sánchez va ser hàbil gestionant les expectatives electorals, de manera que eren sempre tan baixes que després les podia presentar com un triomf. I després ningú es va atrevir a defensar l’abstenció a Rajoy. Això, vist des d’avui, va ser un greu error, haurien d’haver donat la cara. I això porta Sánchez a pensar que el que volen és que se sacrifiqui ell.

Aquest silenci permet a Sánchez fer bandera del no és no a Rajoy.

Sí, però Sánchez no ha explicat per què, si volia fer un govern d’esquerres, com diu ara, va prioritzar el pacte amb Cs i no amb Podem. En realitat tant Sánchez com Rivera estan pensant en la repetició de les eleccions, i creuen que el pacte els beneficiarà a tots dos.

Revela una conversa amb Díaz en què admet que algun dia s’haurà de reconèixer la plurinacionalitat de l’Estat. Hi ha hagut desmentiment?

No, tot i que ella es refereix al futur. El que em diu coincideix amb el que defensa ara, i no abans, Pedro Sánchez. Però són molts els dirigents socialistes en privat que et diuen que cal anar més enllà de la Declaració de Granada, però tenen por que això suposi la tomba electoral del PSOE. I Díaz diu que ella té més autoritat per fer aquest reconeixement, precisament per la imatge que té.

Quin és el seu pronòstic per demà?

No m’atreveixo a fer-ne cap. Es fa servir un cert discurs de la por contra Sánchez que pot ser exagerat, però em consta que hi ha barons que no s’imaginen tornant a conviure amb una direcció encapçalada per ell. Es consideren incompatibles.