Climent Garau: “Aquí, hi ha un moviment de gent que vol recuperar la identitat com mai”

PalmaDivendres, com a president d’honor del Grup Blanquerna, vàreu fer el parlament de benvinguda al XXVIII Seminari Blanquerna. Després de 28 edicions, quina situació diríeu que hi havia en començar i quina hi ha ara?

Vaig titular aquest parlament com a ‘Situacions semblants’. Per mi, la crisi és la mateixa i l’enfocament que cal aplicar-hi és la utopia. Ja començàrem amb aquest concepte en el primer seminari de l’estiu de 1982, una utopia que significà sempre la presència de valors de l’esperit. Aquesta és l’única resposta que podem aplicar. No tenim altra alternativa que recórrer als imperatius categòrics morals, que valen per a tothom i per a tot lloc. Les situacions són les mateixes de sempre, però vull pensar que la presència i esforç del Grup Blanquerna ha fet possible que no estiguem encara pitjor del que estam.

El nostre diari, avui, està dedicat al període de la Transició. Vós que l’heu viscut sencer, com el valorau?

Després de quaranta anys de dictadura, el juny de l’any 1977 es feren eleccions i, com era d’esperar, guanyà el partit que tenia el suport del govern, i amb això no vull dir que no fossin unes eleccions formalment correctes. Però el fet és que hi hagué un bon grapat de partits que quedaren sense presència ni al Congrés ni al Senat, i això que semblava que havien d’haver aconseguit uns resultats que permetrien constituir un futur govern de base àmplia. Hi va haver persones que ja començaren a malfiar-se de la sinceritat dels projectes del govern a favor d’una franca democratització. S’havia arribat a creure que bastava que se n’anés el dictador perquè la democràcia i el bon govern s’instal·larien tot seguit. Lògicament, les coses no han anat mai d’aquesta manera.

I què diríeu que va passar?

Ho vaig dir divendres al Seminari Blanquerna. Haureu sentit parlar segurament de la postmodernitat. Doncs bé, al llarg de la postmodernitat es va anar instal·lant entre nosaltres el menfotisme, el passar de tot, el desaparèixer del món de la política per part de molts antics lluitadors que havien fet possible, en el nostre cas, la transició política. Quan es tingué una mínima possibilitat per moure’s dins la civilitat, sense córrer tants perills com fins aquells dies, n’hi hagué que passaren d’una militància de primer ordre a desaparèixer del mapa del compromís i no els tornàrem a veure pus. Fins i tot n’hi hagué qu es compraren una barqueta i quan feia bon temps es feien un tip de pescar serrans. Era desesperant contemplar aquell espectacle que, sense fer-ne comptes, havia desembarcat en el nostre món. El mal ens venia d’enfora, però també de la manca de conviccions fermes i d’una immaduresa política que no ens havíem imaginat que pogués arribar fins a aquest punt d’irresponsabilitat. Ja s’ha parlat de com ha anat evolucionant la denominació d’aquelles conductes socials al llarg dels anys: primer es parlava de postmodernitat i aquest terme durà bastant de temps, es mesclava sovint amb el nihilisme, i finalment se sent parlar molt de la societat de la vivència.

Què és la “societat de la vivència”?

Viure al dia, allò que en castellà es diu “viva la vida” i que suposa viure en la despreocupació pel futur en un món farcit d’ofertes que creen insatisfacció quan hom no pot aconseguir-les. És una manera de viure que suposa abundància i que arracona l’esforç. I suposa també desarrelament del lloc, de la ciutat i fins i tot del país on t’havies instal·lat, perquè sols canviar de professió i de relacions personals un grapat de vegades durant la teva vida. És una manera de viure que trastoca la identitat i, en aquest sentit, és una existència que reclama considerar la qüestió, sempre debatuda, de la identitat personal.

No sou optimista...

Som de natural pessimista, és cert. Sempre seré un sentimental, una persona emotiva, però la veritat és que he fet un gran esforç per estudiar i racionalitzar. A més, cal plantejar els problemes que tenim per intentar ser com hauríem de ser. I hem de parlar de com som i com hauríem de ser. El nostre compromís ha de ser que les coses millorin, encara que no podem aspirar que hi hagi un canvi radical. Dit això, també vull dir que, avui i aquí, hi ha un moviment de gent que vol recuperar la identitat com mai, i que els joves són els que podenpropiciar un canvi de bon de veres. Pens que a Balears ens salvarem perquè hi ha gent que ha fet gran la nostra cultura. Ens ho diu Joan Francesc Mira.

Vós sempre heu donat molta importància a la cultura. Quina?

Gabriel Cañellas deia que la cultura fa pudor. I és clar que en fa, perquè aclareix les coses. A bona part dels polítics de dretes no els interessa la cultura perquè no els convé. S’estimen més governar pobles de gent analfabeta, a qui manipulen, bona gent que es deixa dur. I fan servir eslògans que són llocs comuns, com “volem defensar lo nostro” o “volem comandar a ca nostra”, eslògans gonelles amb els quals he d’estar d’acord perquè hi ha un substrat d’identitat, de territori, que hem de defensar, però de cap manera així com ho fan, perquè només ho utilitzen per a la pròpia conveniència i per tancar més el pensament i la mirada del país. No ho entenc, perquè la nostra religió, la catòlica, i els seus símbols són de llum, d’obrir la llum i l’enteniment. Si no ho entenen així, per què van a missa?

Quina valoració feis del Govern?

Aquest govern ha fet molt de mal. És una gent que està al costat de persones amb un pedigrí molt perillós. Bauzá proclamà que faria un canvi per carregar-se tot allò que arrossegava el partit i que seria la legislatura de l’educació. El que ha fet és carregar-se qüestions essencials, com la llengua, la salut, el benestar i, sobretot, l’educació. Ha fet molt de mal a la llengua, a la cultura i a la societat. Diran que jo som un roig separatista. Molt bé, però parlem-ne. Som ferm, però procur ser raonable. Sempre he estudiat a fons els temes que m’interessen, com la cosnciència, la religió o la identitat, cercant la racionalitat. No em sent radical, però un abús de poder o una actitud feixista no puc tolerar-ho.

Què pensau del procés a Catalunya i dels resultats del 9-N?

És un procés que he trobat molt curt, perquè normalment això es fa amb molts anys, i això significa un canvi de paradigma. Els resultats de la consulta varen estar molt bé. Ja ens ho esperàvem una mica, perquè els catalans, si els trepitgen la dignitat, responen. No és com aquí. No és que jo vulgui parlar malament del meu poble, però hi estic enfadat perquè n’abusen i no responem. D’aquest procés, l’Estat en té la culpa, perquè ha insultat els catalans i ha trencat tota possibilitat d’entendre’s. Els espanyols no ho poden entendre, viuen instal·lats en la sospita que neix de la misèria. No poden entendre que qualcú reclami els seus drets de bona fe.e