LES ILLES: GRESOL DE CULTURES

Abordar la diversitat fugint de les categories

Etnificació, etnització o hàbitat de significat: conceptes clau a l’hora de parlar de multiculturalitat
NORMALITAT Al·lots de diferents cultures i procedències juguen a futbol al barri palmesà de Son Gotleu, on la diversitat pren carta de naturalesa. / ISAAC BUJ

Actualment, el 17% de la població de les Illes Balears és estrangera. Rere aquesta xifra, freda, hi trobam una rica tipologia de moviments migratoris: des de la motivació inversora o residencial -la més freqüent quan parlam de ciutadans alemanys o dels procedents del nord d’Europa, per exemple- fins a aquella que es basa en la pura supervivència econòmica. D’altra banda, cal advertir que la multicultturalitat no només es forma per la confluència d’indígenes i col·lectius originaris d’altres països, sinó, atenent a les teories actuals, també per la coexistència de grups de persones que es defineixen i distingeixen d’altres per l’edat o gustos socioculturals.

De què parlam?

A l’hora d’emmarcar el fenomen, Alexandre Miquel, antropòleg i professor de la UIB, fixa la necessitat prèvia de definir el concepte de multiculturalitat i fer-ho basant-se en diferents accepcions. En primer lloc, la multiculturalitat com a proposta: un punt de vista teòric que han aportat els anglosaxons i que té dues derivades: un concepte separador, que categoritza els immigrants i els aïlla de la població autòctona, i una idea més positiva de la multiculturalitat, que atorgaria a aquests nouvinguts el dret a mantenir la pròpia cultura. En segon terme, caldria parlar de com se substancia actualment la realitat multicultural, com a mínim al nostre entorn. En aquest punt, subratlla Miquel, hem d’abordar dos conceptes que provenen del francès (“ni tan sols tenen paraules equivalents en castellà”) i que l’antropòleg defineix com etnització i etnificació.

El primer se solidifica sobre la categorització dels individus. “Construeixes cultures tancades i fiques la gent que emigra en les categories corresponents; moltes vegades inventades, com ocorre amb el terme sud-americà... un argentí no té res a veure amb un colombià. Inventes comportaments, costums, actituds i els integres a tots en un mateix conjunt”, explica Miquel. Aquestes divisions que s’estableixen condicionen les segones generacions d’immigrats. “Ja han nascut aquí, però encara ens incloem en la categoria dels pares. Basta que tinguin un determinat llinatge, aspecte o llengua materna com perquè els considerem forans” i molts pics els assignam categories que no són reals. Es produeix una generalització que és l’origen dels actuals brots d’islamofòbia, segons Alexandre Miquel.

L’etnificació, per part seva, es basa en el fet que els mateixos descendents d’immigrants construeixen la idea d’ètnia, d’identitat, i ho fan apropiant-se del passat dels seus pares o padrins. El context de tot plegat a Europa és una mena d’anomia que recorre el continent i que es plasma als suburbis de les grans ciutats. Allà, sempre segons l’antropòleg, la manca de drets consolidats, d’oportunitats i, en conseqüència, d’esperança ha provocat que aquestes segones, terceres i quartes generacions cerquin punts de referència en la cultura, la religió o els costums dels seus avantpassats i, amb l’afany de recuperar una presumpta identitat, “s’acaben radicalitzant”.

Una altra idea a tenir força en compte quan parlam de multiculturalitat és que, en realitat, totes les societats són multiculturals, rebin més o menys immigració. A més, subratlla Miquel, les ‘cultures’ s’han incrementat amb la globalització, ja que constantment apareixen identitats: de gènere, de grup d’edat, les vinculades amb la sexualitat (LGTBIQ), les tribus urbanes, etc.

Hàbitat de significat

En definitiva, els àmbits de reconeixement es van ampliant. En aquest sentit, el professor apel·la a un altre antropòleg, el suec Ulf Hannerz, que a principi del 2000 va introduir la idea d’‘hàbitat de significat’ per definir allò que moltes vegades definim com a ‘cultures’. Hannerz sosté que ‘cultura’ és un concepte viciat si el consideram com a idea fixa. Per aquest motiu, proposa un concepte més dialèctic que englobi els elements culturals i les experiències que vas incorporant al llarg de la teva vida. Miquel posa l’exemple d’un ciutadà de Mali i un d’ucraïnès, que parteixen de llocs molt distints, han transitat per determinats indrets, han viscut episodis més o menys diversos, han entrat en contacte amb persones d’altres orígens i en un moment de les seves vides conflueixen, per exemple, a les Illes. “Aquests dos individus compartiran aquí un ‘hàbitat de significat’, perquè és possible que ambdós estiguin en una situació irregular, que tinguin dificultats econòmiques i que visquin al mateix barri”.

Per procedència, dos exemples

Quan parlam de les comunitats més presents a les Illes Balears -i referint-nos només a les extracomunitàries-, la marroquina, amb més de 23.000 individus, és, amb diferència, la més nombrosa. Les persones de nacionalitat argentina són més de 6.600, seguides de prop per equatorians (6.033), colombians (5.549) i xinesos (5.020).

A l’hora d’exposar els motius pels quals són aquestes les nacionalitats més freqüents, Miquel parla de factors geogràfics, històrics, econòmics i estratègics.

La immigració provinent del Marroc ha estat constant des que va finalitzar el protectorat espanyol en aquell país. Recorda Miquel que des de fa dècades les tripulacions dels vaixells de pesca eren mixtes (marroquins i espanyols) i que la presència d’aquests ciutadans al sud d’Espanya coincidint amb la collita de la fruita és habitual. A poc a poc, els marroquins s’han estès per tot l’Estat i allò que ha canviat és que abans eren immigrants de temporada i des de fa uns anys ja hi resideixen tot l’any.

En el cas dels equatorians, les raons no són d’índole cultural, sinó més aviat estratègiques, ja que, segons aclareix Miquel, la seva prioritat a l’hora d’immigrar sempre han estat els Estats Units. És a partir dels anys 2000-2001 quan comencen a arribar a Espanya, coincidint amb l’enduriment de la política migratòria nord-americana.

Aquest moviment migratori es veu reforçat pels acords bilaterals entre Espanya i l’Equador, que faciliten l’obtenció de la doble nacionalitat. En el cas concret de les Balears, els marroquins, per continuar amb els mateixos exemples, hi arriben per dedicar-se a l’agricultura, mentre que els equatorians, bàsicament, s’ocupen en la construcció.

Les primeres onades són gairebé en exclusiva d’homes, ja que estam parlant de feines més físiques i masculinitzades. Progressivament es produeixen les reagrupacions familiars: arriben les dones i els fills. En el cas de les equatorianes, comencen a ocupar llocs de feina vinculats al servei domèstic i l’hoteleria, però en els subsectors pitjor remunerats (la neteja, per exemple).

Poder públics

Un aspecte fonamental quan parlam de multiculturalitat és el paper que han jugat fins ara els poder públics a l’hora de gestionar-la, i més concretament de conjugar les distintes ‘cultures’ foranes amb la d’acollida. En aquest punt, Alexandre Miquel es mostra contundent: “(Les administracions, de qualsevol àmbit) sempre han parlat d’integració cultural, i sempre sota la premissa que els nouvinguts no poden ser com són, però tampoc podran ser mai com nosaltres”. Segons l’antropòleg, les institucions “no s’han ocupat mai dels drets polítics o laborals dels immigrants; en realitat, no han fet política migratòria, sinó política d’estrangeria sota la idea que ‘si vens és per treballar’, i sempre en funció de les nostres necessitats”.