"Li ve el dolor i la vergonya. Sortir de l’armari. Les hores de psicòleg"

Ha arribat ben just a l’andana. Només tres minuts abans que el tren engegués màquines. Arriba dalt del vagó suat per la correguda i li molesta la jaqueta de llana merina que encara porta, malgrat la primavera incipient. Fa una llambregada ràpida, però no pot escollir seient. El regional que ve de Saragossa s’omple a Reus, i quan és a Tarragona gairebé no hi queden llocs buits. Seu en un de quatre, d’esquena. Hi anirà tot el trajecte fins a Barcelona Sants. En Joan es treu la jaqueta i la plega del revés, simètrica, i posa la bossa amb l’ordinador i la carpeta Din A4 damunt la falda. Es passa els dits pels cabells, que s’han esbullat amb les presses. Neteja les ulleres entelades. Sempre li passa quan està nerviós. Respira. Els genolls li topen amb els del davant. Es disculpa. L’altre, ni el mira.

Són dos nois, més joves que ell. Uns deu, quinze anys a tot estirar. Probablement estudiants universitaris. Comenten alguna cosa sobre un examen de galènica que tenen la setmana vinent. Van amb bosses atapeïdes, mengen Oreos que xapen per la meitat i xerren fort. Un li està explicant a l’altre la festa, la nit. Aquella noia. L’amiga de la Sara. Que bona que està. Que s’ho ha passat de conya. Que no hi tornarà a quedar. Que per una nit està bé, però que ja està. Que ho vol així. No vol complicar-se l’existència i a Barcelona ja hi ha la Mire i la Vane i la Laia. "Va! Tira, acaparador", el talla l’altre. Que amb l’alcohol tot passa millor, que quina llàstima que no hi hagués anat perquè n’hi havia moltes, de titis, i que va estar súper. I que van ballar, que la música estava de conya i la maria que va portar en Biel era de qualitat, tio. Riuen.

L’altre, per un moment, mira en Joan. El té al davant, i abaixa els ulls tot d’una. En Joan, però, no li desvia la mirada. S’ha quedat travat en les faccions d’aquell noi. Els ulls verdosos, de gat, un més gran que l’altre, el nas gros, les patilles massa llargues, la pell blanquinosa plena de pigues, la boca riallera. El podria dibuixar a llapis i creu que no estraferia cap dels trets que veu. Tan imperfecte que resulta perfecte, pensa. Mentrestant el de la nit es queda adormit rendit, amb el colze recolzat a la finestreta, el cap a sobre i la boca oberta, abans no arriben a la parada d’Altafulla-Tamarit. Amb el sacseig de la màquina, li cau un Airpod de l’orella i l’amic el recull, li treu l’altre que encara té posat, des d’on surten les Llepolies de Zoo, i es guarda la parella a la butxaca dels texans. Somriu i fa que no amb el cap. Aleshores s’aixeca del seient i extreu de la bossa que té al compartiment de dalt un llibre. És un còmic. A en Joan li fa un bot el cor. En reconeix la contracoberta, en sap el títol, la història. El temps que va costar fer-lo. Li revé quan l’editorial li va trucar per dir-li que li publicarien, que és just el que buscaven per al seu nou catàleg, que obrien una línia d’històries LGTBI. Que el mercat ho demandava. Que era necessari. Que ja era hora. Sap perfectament què hi ha a la pàgina número 28, que és la que mira amb atenció el noi que té al davant amb els ulls oberts i la boca serrada. És dins. Molt. A en Joan li sembla copsar que el noi afluixa la mirada, que s’encongeix una mica de les espatlles. Ell, com un acte reflex, fa el mateix. Sent un punt d’emoció i orgull, però no s’hi recrea. Li ve massa de pressa, el dolor i la vergonya. Sortir de l’armari. Les hores de psicòleg. El desconcert, les mentides. Va estar molt de temps debatent amb ell mateix per si havia d’explicar la seva història. Si era just amb ell, amb els seus pares. Amb les persones, com la Maria, que va perdre pel camí. Si s’exposava massa, si el reconeixerien; si a les entrevistes li demanarien per la lletania de l’autoficció. Per sort n’hi va haver poques, d’entrevistes. Va ser una promoció curta. Només a revistes especialitzades; una d’anglesa de molt de renom i una altra a la ràdio local juntament amb altres il·lustradors de la comarca.

Mira el noi estremit i se sent espia. En Joan voldria demanar-li què li sembla, fer-li preguntes sobre la trama. Què li transmet. On li arriba. Saber per què ha triat aquest llibre entre tots els que hi ha; què li ha cridat l’atenció. On l’ha comprat, qui li ha recomanat o regalat. Amb quina intenció. Li faria totes aquestes preguntes i potser després li explicaria, mig avergonyit, que el llibre és seu. Potser. Però no fa res de tot això. Queda molt quiet, posant sordina a tots els perquès, davant d’un noi que mai imaginarà que aquella història és la de la persona que té al davant, i amb qui han d’esquivar els genolls –els dos tenen les cames llargues– en el regional express que va cap a Barcelona.

Just quan la veu metàl·lica anuncia la pròxima parada Sants Estació, l’amic es desperta sobresaltat. "Què fas?", i el noi de davant d’en Joan li respon amb un "Res, llegeixo". L’amic li diu: "Tu i els còmics, tio", i el noi torna a desar el llibre a la bossa.

L’endemà, quan fa cinc hores que el Saló del Còmic de Barcelona ha obert portes, en Joan ja ha participat en una taula rodona sobre joves promeses, ha fet dues entrevistes i és el moment que l’editorial té destinat a les signatures. Li ha tocat al costat d’un autor consagrat que admira i que és un dels reclams de l’edició d’enguany. Com era d’esperar, l’autor té una cua que no se l’acaba. En Joan s’ho mira divertit darrere la seva taula i escolta les converses que l’home té amb els seus admiradors.

"Hola. Que et sabria greu firmar-me l’exemplar?". Les ulleres se li entelen. El reconeix tot d’una. El noi del tren, els genolls i les patilles massa llargues, davant seu amb el llibre a les mans. "Quin nom hi poso?"

"És per a mi. Adrià, sisplau".

En Joan signa el llibre amb un dibuix. A sota gosa escriure-hi el seu número de telèfon. Si mai li truca potser es donaran totes les respostes.

Envian's les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify