Els temps inhabitables

Hi ha alguna cosa en la poètica de Laura Torres Bauzà que mena a llegir-la amb un esclafit violent. La seva és una poètica d’arrels mitològiques, els seus rastres són vestigis i operacions d’estremiment. I tanmateix no s’evita la constància d’una desaparició encarnada, quina paradoxa, a través del descarnament físic del cos. Hi ha el desig però també la certesa que el desig no és altra cosa que una catàstrofe: per aquest motiu la seva veu té una gran força sensual, una força sensual que, en la tragèdia, mena a una forma d’apocalipsi que, en la destrucció definitiva, acaba esdevenint un monument tangible: “Llepa’t la sang / del tall net // abans que / esdevingui // el lícit arxiu / de les runes: // el càstig, // l’engreix / del museu / del desastre”. Aquest és un dels poemes, formidable per cert, del seu darrer llibre, 'Els temps útils', que va merèixer el III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020 i es va publicar a Viena Edicions amb pròleg de Sergi Álvarez i epíleg de Laia Llobera.

El volum continua el camí que havia encetat amb L’inhabitable, Premi Amadeu Oller 2016 i edició a Galerada, un camí marcat per la creació a partir d’un marc teòric que engloba l’escriptura però també la creació plàstica, i és que l’autora és llicenciada en Belles Arts i continua la seva formació amb màsters de Recerca Artística i en Estudis Comparatius en Literatura, Art i Pensament. Les relacions amb els textos d’Andreu Vidal no només són avinents sinó fins i tot útils per copsar la tradició on s’estronca el treball d’aquesta creadora, i pensadora, polifacètica. Els seus versos crus, incisius, directes, sense cap casta de greix semblen, en efecte, deutors de les composicions menys retòriques del conegut poeta de Ciutat de Mal, convertit en una mena de llegenda per a les generacions més joves. Escriu Laura Torres i Bauzà a L’inhabitable: “De trencadissa escorça, / putrefacció. // Pèl i epidermis, / suor i saliva. // Amb les conques buides, // ulls que tant han vist / són avui pa per a les mosques”.

La poeta maneja les Poètiques del Cos i la Poesia Mòrbida, tendències que marquen la poesia catalana durant els inicis del segle XXI, però també obre camins nous, a la recerca d’un cert tipus d’espiritualitat i d’una casta de flux experimental i trencat que podria dialogar ricament amb els treballs d’altres autores com Anna Gual, Sílvie Rothkovich, Núria Armengol, Anna Gas, Andrea Ambatlle Peña o Laia Llobera, que a l’epíleg que dedica a Laura Torres Bauzà assegura que els versos de l’artista multidisciplinària són “hipnòtics, abstractes, generadors de contingència, entre imatges i llenguatge, entre gest i oralitat”. Memòria, vida, mort, cos i caos en un cúmul intrèpid que sacseja, fa vibrar i ofereix els inicis d’una trajectòria que cal seguir amb atenció i passió.