Literatura

Qui va ser el primer bibliotecari que va fer callar els lectors?

L'assaig 'Bibliotecas. Una historia frágil' planteja un recorregut amè, instructiu i sorprenent pels més de 2.000 anys de vicissituds dels temples del saber escrit

7 min
La Biblioteca de Duke Humfrey és la sala de lectura més antiga de la Biblioteca Bodleian de la Universitat d'Oxford. Rep el nom d'Humphrey de Lancaster, primer duc de Gloucester, fill petit d'Enric IV d'Anglaterra.

BarcelonaSota el bigoti rinxolat i la mirada serena de sir Thomas Bodley (1545-1613) s'hi amagava un esperit revolucionari. El diplomàtic anglès va fer una proposta extraordinària a la Universitat d'Oxford el 1598: pagaria la restauració de la biblioteca, que s'havia anat dispersant i malmetent al llarg de tot aquell segle –a causa de la Reforma protestant– i la convertiria "en un lloc meravellós, amb seients, prestatgeries, escriptoris i tot el que fos necessari per estimular la benevolència d'altres homes que contribuïssin a omplir-la de llibres", segons explica Mary Clapinson, autora del llibre A brief history of the Bodleian Library (2015).

En només quinze anys, la Bodleiana es va convertir en la biblioteca institucional més sofisticada d'Europa. Es va inaugurar el 1602, amb una col·lecció de 2.000 exemplars, i quan va morir el seu impulsor ja en tenia 23.000. Entre les mesures visionàries que Bodley va portar a terme hi havia aconseguir una sòlida dotació econòmica, integrada per terres i rendes, que li permetés fer créixer el fons sostingudament i obrir-la a les visites d'un públic acadèmic i universitari durant sis hores al dia, mesura, en aquells temps, d'una generositat sense precedents.

Gravat del retrat de Sir Thomas Bodley, diplomàtic i erudit anglès i fundador de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford

Per poder estar-se a la Bodleiana, els lectors només havien de complir dues normes senzilles: la primera era guardar silenci, detall que la convertia en la primera biblioteca moderna en què s'imposava aquesta condició; la segona era no encendre "cap foc ni flama", fet que, sobretot a l'hivern, havia contribuït a l'emmalaltiment, i fins i tot la mort, d'alguns d'ells. La Bodleiana tampoc deixava llibres en préstec a ningú. Ni tan sols als reis: el 1645, Carles I va fer arribar una nota al director de la biblioteca, John Rouse, per demanar consultar l'exemplar que tenien d'Histoire universelle, del poeta i soldat francès Agrippa d'Aubigné. La resposta va ser clara: segons els estatuts de la Bodleiana, ni aquell ni cap altre llibre podien sortir de l'interior del recinte. El monarca va haver d'aconseguir la lectura per una altra banda.

Una aventura que comença a Mesopotàmia

L'imperi assiri va ser pioner en la creació de biblioteques

Quatre segles després de la seva fundació, la Bodleiana, repartida en 26 edificis –tots ells a Oxford–, és la segona biblioteca més gran del Regne Unit i posa a disposició dels lectors més de 13 milions de documents. Aquesta és només una de les moltes i prodigioses històries que es poden llegir a Bibliotecas. Una historia frágil (Capitán Swing, 2024), en què dos reconeguts estudiosos del món del llibre, Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen, s'han proposat fer un recorregut pels més de 2.000 anys d'història d'aquests espais en perpètua transformació. Hi apareixen des de "col·leccions personals i mundanes, que reflecteixen el gust particular d'un individu" –com la que va impulsar el cardenal Giulio Raimondo Mazzarino a París el 1644, coneguda com la Biblioteca Mazarina– fins a d'altres que "van ser fundades com a monuments a l'orgull nacional i que han estat guiades per la idea de reunir el coneixement humà en el seu conjunt": la primera que va exemplificar aquesta aspiració va ser la biblioteca d'Alexandria, impulsada durant el segle IV aC per Ptolemeu I, "herència de la idea imperial expansiva d'Alexandre el Gran", segons recorden els autors abans de precisar que el recinte era una "acadèmia intel·lectual" en què els seus integrants aconseguien "un càrrec vitalici, un salari generós, l'exempció d'impostos i alimentació i allotjament gratuïts". La biblioteca va arribar a emmagatzemar fins a mig milió de rotlles de papir. Hi ha diverses versions de com va acabar destruïda: Pettegree i Der Weduwen consideren poc plausible la versió de l'incendi de l'any 48 aC com a part de la campanya de Juli Cèsar per entregar Egipte a Cleòpatra, i es decanten per l'any 272 dC, a conseqüència de l'atac ordenat per l'emperador Aurelià.

Els pioners en la creació de biblioteques no van ser els grecs, diuen els dos autors de Bibliotecas. Una historia frágil, sinó els governants de l'imperi assiri de Mesopotàmia. "Durant segles van reunir quantitats considerables de documents, tauletes de fang cuit amb escriptura cuneïforme gravada", expliquen. Entre elles destaquen les biblioteques reials de Nínive, que en van acumular fins a 35.000. El llegat assiri es va perdre quan els babilonis van conquerir l'imperi, entre els anys 614 i 612 aC, i les van assolar.

L'interior de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford

El camí per democratitzar la paraula

Les biblioteques han viscut un cicle repetit de "creació i dispersió"

"Un dels grans eixos democratitzadors de la paraula han estat les biblioteques", afirma la filòloga i escriptora Irene Vallejo, que va aconseguir una gran repercussió amb L'infinit dins un jonc (Siruela, 2019 / Columna, 2020), assaig sobre els orígens de la transmissió escrita de la cultura. "Reivindico la importància de l’anonimat de moltes de les persones que han contribuït a mantenir viu el llibre en èpoques d’empobriment i analfabetisme", afegeix l'autora.

Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen exposen al seu assaig com les biblioteques han viscut "un cicle repetit de creació i dispersió, de decadència i reconstrucció". Si durant l'Edat Mitjana, que arrenca al segle V i arriba fins al segle XV, el saber escrit es va copiar i emmagatzemar sobretot en monestirs i en palaus reials, canviant el rotlle de papir pel còdex de pergamí, la Reforma protestant impulsada per Martí Luter a principis del segle XVI va causar estralls en les col·leccions atresorades durant generacions. "Es van cremar molts monestirs –fan memòria–. Només a Turíngia se'n van destruir una setantena. Les biblioteques que hi havia, lògicament, es van consumir entre les flames".

Un enemic encara pitjor que el foc per a les biblioteques ha sigut "el lent deteriorament en golfes i edificis en ruïnes", adverteixen Pettegree i Der Weduwen: "La humitat, la pols, les arnes i els polls dels llibres han fet més mal que la destrucció deliberada de col·leccions". L'assaig dona diversos exemples, com ara la visita a la reputada biblioteca de Federico da Montefeltro, duc d'Urbino, per part d'un reconegut bibliòfil, Gabriel Naudé, l'any 1630: "L'estat era tan deplorable que els lectors es desesperaven si volien trobar un llibre en concret".

Detall de l'incunable 'Crònica de Nuremberg', del 1493, que es troba a la biblioteca de la Universitat de Barcelona

Una expansió imparable

La xarxa de biblioteques públiques catalanes encara creix

A partir de mitjans del segle XV, gràcies a la invenció de la impremta, l'expansió dels llibres va ser imparable, acompanyada de l'abaratiment del preu, fet que va estimular que proliferessin les biblioteques. Encara va caldre esperar força perquè comencés a germinar una idea radical, la d'una "xarxa de biblioteques públiques, gratuïtes per a tothom, que atengués les necessitats lectores d'una part important de la població", recorden Pettegree i Der Weduwen. Això no va passar fins a mitjans del segle XIX: a Anglaterra, la primera que va funcionar "per préstec gratuït i sense subscripció" va ser la de Campfield, a Manchester, inaugurada el 1852; als Estats Units va ser decisiva la figura d'Andrew Carnegie (1835-1919), empresari i filantrop que va aportar xifres milionàries per desenvolupar la xarxa (només el 1899 va donar 5,2 milions de dòlars per construir 67 seus de la xarxa de biblioteques públiques de Nova York). "Segons la Federació Internacional d'Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques [IFLA], el 2020 encara existien més de 2,6 milions de biblioteques institucionals al planeta, entre les quals 404.487 són públiques", detallen els autors a l'assaig.

El cas català té les seves particularitats. Abadies com les de Montserrat i Poblet disposen de biblioteques de gran valor que arrenquen al segle XI i XII, respectivament. "Una de les primeres universitats que va tenir biblioteca, entesa com un espai dissenyat per a la consulta i l'estudi i una col·lecció de llibres, va ser la de Cervera, creada poc després del decret de Nova Planta, el 1717 –explica Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria i coordinador del postgrau de prescripció lectora de la UB–. No va ser fins a l'últim terç del segle XVIII que es va inaugurar, a Barcelona, la biblioteca pública més antiga de la ciutat, la Biblioteca Pública Episcopal (1772), si bé tenia un accés més restringit que la futura Biblioteca Pública Arús: inaugurada el 1895, els 24.000 volums de l'Arús es van posar a disposició de qualsevol barceloní."

Lectors a la Biblioteca Gabriel García Márquez

Dues dècades més tard, amb l'inici de la Mancomunitat, el seu president, Enric Prat de la Riba, va encarregar el projecte de Biblioteques Populars a l'escriptor Eugeni d'Ors. Entre el 1915 i el 1925 se'n van inaugurar vuit en municipis com Canet de Mar, Valls, Olot, Figueres i el Vendrell. Juntament amb la proliferació de biblioteques de caixes d'estalvis –entre les quals hi havia les Sales de Lectura Sant Jordi, de Caixa Catalunya, i les biblioteques de La Caixa–, la xarxa de la Mancomunitat va inspirar les biblioteques impulsades per les diputacions provincials ja en època democràtica. "Només a Barcelona hi ha, actualment, 40 biblioteques públiques, que cada dia visiten més de 20.000 usuaris i que, al cap de l'any, sumen 4 milions de préstecs –explica Ferran Burguillos, gerent del Consorci de Biblioteques de Barcelona–. El Pla de Biblioteques 2030 preveu l’obertura de cinc equipaments més, entre els quals hi ha la Biblioteca Pública de l’Estat -la central urbana- i nous equipaments en diversos districtes".

La capital catalana pot presumir de tenir la millor biblioteca pública del món: l'agost passat, la Biblioteca García Márquez es va imposar a nous equipaments d'Eslovènia, Austràlia i la Xina. Inaugurada el 2022 al districte de Sant Martí, la García Márquez –a punt de començar a ser reformada per problemes estructurals– s'assembla força a com ha de ser una biblioteca que miri cap al futur, segons Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen. Al catàleg de llibres disponibles s'hi afegeix una nodrida oferta en molts altres formats: música, pel·lícules, videojocs, sèries i jocs de taula. També una atapeïda programació cultural: cursos, tallers, presentacions, concerts i activitats familiars. La tecnologia avança "a una velocitat vertiginosa", adverteix el tàndem d'autors de Bibliotecas, tant que "en qüestió de pocs anys hem assistit a l'ascens i el discret comiat del CD-ROM, que havia de ser el futur dels llibres del passat, i suports com el Kindle d'Amazon sembla que seguiran el mateix camí". Els dos especialistes tenen clar que, tot i que no s'ha de sacralitzar el llibre com a objecte –i les col·leccions s'han d'anar renovant–, aquest suport "vell i maltractat es nega a caducar". I la professió de bibliotecari continua sent d'una gran vigència: "Els seus coneixements, gustos i capacitat de discriminació sens dubte ajuden els usuaris a decidir què trien". Potser les biblioteques d'avui són espais una mica menys silenciosos que en els temps de Sir Thomas Bodley, però són més inclusius, fan un servei imprescindible a la comunitat i estan plens de vida.

stats