A punt per a un grandíssim periple?

Qui es pot atrevir a afirmar que la literatura catalana es troba en decadència? Jo només sé veure una creativitat cada cop més ambiciosa, cada vegada més poderosa. Aquests darrers anys han proliferat més veus, més estils, més generacions en convivència que mai, també més propostes que en tota la nostra història. Davant d’això, declar que és evident que sí que tenim estructures d’Estat: l’edició en llengua catalana, la traducció en llengua catalana i la literatura en llengua catalana ho són sense cap casta de dubte. Perquè hi ha llibres que contenen, dins seu, països i utopies. És la sensació que he tengut llegint èpiques epopeies recents que capturen l’essència del nostre món caòtic i apassionant com Cor pirinenc, de Lluís Calvo (Lleonard Muntaner, Editor, premi Jacint Verdaguer); Arnau, d’Adrià Targa (Editorial Proa, premi de la Crítica), i El Periple, de Damià Rotger Miró (Galés Edicions, premi Mallorca de poesia 2025).

El Periple és un vast poema filosòfic de mil quatre-cents versos encavalcats entre dodecasíl·labs, alexandrins i sentències de dotze síl·labes comptades que es divideixen en set cants coherents per configurar una colossal seqüència poètica, una perspectiva d’escriviure i d’hipersentir en el nostre món exaltat que, malgrat les múltiples adversitats, encara està habitat per éssers que s’estremeixen davant la bellesa. Com el mateix poeta bellament esvalotat de Ferreries declara en unes notes finals que funcionen talment coordenades tan bèsties com les que ens va oferir T. S. Eliot amb The Wasteland, El Periple es vol inscriure en la mateixa línia d’obres mestres com Nura, de Ponç Pons (Quaderns Crema, Viola d’Or, premi de la Crítica i premi de la Crítica Serra d’Or), i els cants sublims de Jacint Verdaguer. A més a més, cada mot és quasi un diàleg amb algunes de les representacions culturals més admirades i estimades de la història, des d’un homenatge a obres com Diaris de Bord, de Iorgos Seferis i Fulles d’herba, de Walt Whitman, i L’esfera insomne, de Màrius Sampere, fins a la celebració de psicogeografies espectaculars aquí immortalitzades amb sensibilitat fora mida. Després d’haver devorat aquest poema sensacional, afirm que El Periple, de Damià Rotger Miró, és un dels llibres de l’any, i és ben normal que meresqués el premi Mallorca de poesia 2025 per formidable unanimitat.

Damià Rotger Miró protagonitza, i amb tot el dret, una etapa ascendent d’una trajectòria que continua cap amunt. Jo estava convençut que li costaria molt superar el magnífic poemari anterior, Deriva Flor (Llentrisca edicions), però El Periple és, en efecte, una fita astoradora. Només puc dir una cosa, i per dir-la reutilitzaré uns preciosos versos de Lluís Calvo de Talismà titulat ‘Ran dels cirerers’: ara que has arribat al cim, Damià, continua pujant.