Podem portar a casa el secret de la felicitat de Finlàndia?

Nova YorkEl trajecte en ferri des del centre de Hèlsinki fins a l’illa de Pihlajasaari dura només deu minuts i porta els visitants a un paradís de platges, camins i terrenys rocosos ideals per prendre el sol. Però jo tenia una missió diferent: parlar amb un arbre. Es tracta d’un exercici terapèutic impulsat per la biòloga finlandesa Adela Pajunen. Els finlandesos, m’havia explicat, a vegades comparteixen les seves preocupacions en veu alta amb els arbres o amb els ocells. Fins i tot, de vegades, els canten.

Vaig seguir un camí de grava que resseguia la vora del mar a la recerca de l’arbre perfecte. Vaig descartar diversos pins abans de trobar un vern negre petit. Em vaig enfilar a una roca i vaig començar a explicar-li les meves penes: m’havia involucrat sentimentalment en algú que acabava de dir-me que no estava preparat per a una relació. Tot i això, li vaig confessar al vern que encara tenia esperances que les coses funcionessin perquè encara ens continuàvem enviant missatges de veu. Les fulles del vern van cruixir com a forma de resposta, un senyal que vaig interpretar com a compassió.

Havia vingut a Finlàndia per veure si podia endur-me la felicitat cap a casa, als Estats Units. Finlàndia ha encapçalat l’Informe Mundial de la Felicitat durant els últims vuit anys, mèrit atribuït en gran part a l’estat del benestar nòrdic, a la confiança en el govern i a les polítiques públiques com l’educació gratuïta i la salut pública. Segons aquests criteris, viure als Estats Units –número 24 de la llista– és gairebé una recepta per a la infelicitat. Tot i això, els finlandesos també troben la satisfacció d'altres maneres més senzilles: a través d'una relació estreta amb la natura –el 74% del país està cobert de boscos– i d'una visita diària a la sauna –n’hi ha tres milions per a una població de 5,5 milions de persones.

Visit Finland, l’agència de turisme del país, aprofita aquesta classificació en el rànquing de la felicitat per atreure viatgers. I sembla que funciona. El turisme va augmentar a gairebé cinc milions de visitants l'any passat, en comparació amb els dos milions del 2022. Com molts altres nord-americans, he lluitat contra la infelicitat des de l’esclat de la pandèmia, experimentant somnis angoixants, una sensació constant d’amenaça i una soledat aclaparadora. Així doncs, vaig demanar consell als experts de la felicitat i vaig planificar un viatge a Hèlsinki.

Em van proporcionar diverses solucions per ser més feliç, tant per al viatge com per aplicar-les a la meva tornada als Estats Units. Luka Balac, copropietari del restaurant de residu zero Nolla, em va donar una llista de plats locals (com el gelat de regalèssia i els pastissets de Carèlia) que em farien reconnectar amb la natura. Lena Salmi, una dona de 71 anys que va amb monopatí i fa natació, em va parlar de la concentració que requereix fer el salt de trampolí. I Tero Kuitunen, ceramista, va suggerir fer alguna activitat més manual: recollir baies, pescar, llegir o teixir. I diverses persones em van insistir que visités les saunes. Totes aquestes activitats tenien un objectiu comú: viure el present i fomentar un estil de vida comunitari i minimalista connectat amb la terra. Frank Martela, expert en felicitat i professor adjunt de la Universitat Aalto, em va explicar que els finlandesos sovint presumeixen de les seves cabanes d’estiueig que no tenen rentaplats i ni tan sols aigua corrent.

Una educació nòrdica

Poc després d’aterrar a Hèlsinki, vaig deixar les maletes i vaig anar directament a la sauna i al restaurant Löyly (que significa vapor). Esperava trobar un espai tranquil i relaxant, però em vaig topar amb un grup sorollós d’homes finlandesos bevent cervesa en banyador. Com mana la tradició, vaig estar alternant la sauna de llenya amb les aigües gèlides del Bàltic. La recerca científica ha demostrat que els banys freds tenen beneficis físics, però els finlandesos també ho consideren un exercici mental. Em vaig fixar l’objectiu d'aguantar trenta segons. L’aigua era tan freda que l’únic que podia fer era concentrar-me a comptar fins a trenta. Això comptava com a viure el present? Quan vaig sortir, una sensació d’eufòria em va envair. Vaig repetir el circuit dues vegades més i, en acabar, tenia la pell brillant i el cap clar i despert.

Tot i això, no vaig sentir el mateix grau de felicitat durant el viatge. A Lonna, una altra sauna més tranquil·la, vaig sentir una explosió d’endorfines i em vaig relaxar mentre menjava una sopa de salmó recomanada per Balac. Però llavors, també vaig acabar plorant a l’habitació de l’hotel després de fer-me malbé les sabates sota la pluja, aclaparada per la promesa fugaç de felicitat en aquest país llunyà on no coneixia ningú. Havia caigut en una estratègia publicitària?

Per la meva última nit havia planejat anar a un karaoke per posar a prova un dels consells de felicitat de DJ Orkidea: el ball en grup. Després de sopar al restaurant Grön, guardonat amb unaestrella Michelin, hauria d’haver sortit a ballar. Però, en comptes d’això, em vaig ficar al llit. Tal com vaig escriure al meu diari: “De vegades, la felicitat és una bata d’hotel i arraulir-se sota els llençols”. Tot i això, em sentia optimista. Pensava que podria recrear els moments més feliços d’aquest viatge un cop tornés a casa, a Nova York, encara que hagués de posar-hi imaginació. Tan difícil podia ser?

La realitat nord-americana

Resulta que la felicitat és un luxe als Estats Units, fins i tot un privilegi. Em va consternar descobrir que la majoria de les entrades per anar a la sauna a Nova York costaven més de seixanta dòlars. Però al final vaig trobar un lloc a Brooklyn amb un preu raonable i vaig començar a anar-hi els divendres a la nit. Tenia una sauna de barril al pati del darrere, una banyera d’hidromassatge i una petita piscina freda per a una sola persona. No era Hèlsinki, però l’espai estava prou amagat per estar-hi en calma.

Com que no estava disposada a sortir a buscar el meu propi menjar a la natura vaig optar per anar a comprar al mercat. També vaig comprar un test amb alfàbrega, farigola i sàlvia. Com que la meva cuina no rep gaire llum solar, cada matí pujava el meu petit hort a la terrassa. Algunes nits, quan sortia de festa, m'oblidava de baixar-lo i les tempestes d'estiu deixaven la terra xopa. Un dia vaig tallar el tronc de l’alfàbrega massa avall, i al final, tot va morir i algú va acabar llençant el test. Tot i això, les coses anaven prou bé. Fins i tot vaig tenir una revelació una tarda, quan creuava Central Park vaig veure un grup de gent observant el terra. Vaig seguir la seva mirada i vaig descobrir un cardenal vermell. Em vaig aturar a admirar l'ocell. Per primera vegada en molt de temps, m’havia permès viure plenament en el present.

Un 'simple' descobriment

A finals de juliol, l’home amb qui havia mantingut una relació em va enviar un missatge per dir-me que havia començat a sortir amb algú. Aviat vaig saber que en realitat s’havia casat. Vaig intentar canalitzar el sisu, una paraula finlandesa que significa perseverança, però el meu estat d’ànim va fluctuar durant setmanes. De vegades n'hi havia prou a fer un passeig per la natura perquè la dopamina fes efecte. Altres vegades menjava molt poc o plorava sense motiu. Aviat, ni tan sols la sauna em feia sentir millor.

Una tarda estava asseguda a la platja, preguntant-me per què la natura no em feia sentir millor, quan vaig rebre la resposta: m’estava esforçant massa per viure exactament com els finlandesos. Havia estat tan atrafegada intentant trobar temps i diners per seguir els consells de felicitat que no havia entès el que deien tots els consellers: tranquil·litzar-me i trobar plaer en els petits detalls i observacions, com un cardenal vermell alçant el vol o parlant amb els arbres. “Coses senzilles –havia dit Pajunen–. Això és el que els finlandesos poden oferir al món.”

Un dissabte, em vaig obligar a vestir-me i a passejar el meu gos per Central Park. Vaig saludar els til·lers i els roures vermells mentre passejàvem a prop del zoològic. De seguida em vaig sentir millor. Però abans de continuar, vaig realitzar un petit, però reconfortant ritual que havia adquirit. Vaig donar les gràcies als arbres per escoltar-me.