La mirada com a acte de creació

“Quan era un infant es demanava el perquè / de la duresa de les roques, / el canvi del vi en vinagre, / per què la sobrassada torna blanca, / no sospitava la bellesa dels símbols, / el bell alenar del coneixement / i que la mirada seria un acte de creació. / De la natura de les coses / cal extreure el plaer de viure”. Són els versos finals del poema canònic, ja que es tracta d’un dels més antologats de la literatura catalana recent, ‘De rerum natura’ d’Àngel Terron, inclòs a Iniciació a la química, títol inicial de la trilogia (al)química El llibre del mercuri 1975-1985 (Lleonard Muntaner, Editor, 2019). En aquesta emotiva reflexió ètica i estètica he pensat mentre devorava, amb les pupil·les, Els ulls fecunds de Ricard Martínez Pinyol, que va obtenir el XLIII Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March i ha vist la llum a 3i4.

En aquest llibre deliciós i sensorial, Ricard Martínez Pinyol també recorre als records a partir de versos memorials (“Érem joves fèrtils i atrevits: marrecs imantats pel mar, amb les sabates i els cabells xops sentint les cordes que lliguen les coses entre elles davall les estrelles apagades”), canta l’exuberància de la natura (“La molsa feia un tapís on creixien maduixes de bosc”) i exalta una creativitat amarada de fervor que es produeix en el mateix i primigeni acte de contemplar, ja que ullar també és una arma de creació que vessa, s’hibrida amb l’entorn i uneix el subjecte amb el món (“Al foscant, el fulgor / i l’olor de la saba / com llàgrima que brilla, / és l’ull, i és la resina”). Això pel que fa als temes naturals, perquè si es tracta de referències culturals, el nostre poeta-pintor nascut a Tortosa i resident a Algaida torna a recórrer a l’autoritat d’artistes plàstics com Turner o els prerafaelites anglesos: des d’aquesta perspectiva es copsen els abastos de pigments textuals com ‘Turner Landscape’ o ‘Ofèlia’.

Com ja havia constatat a La inspiració i el cadàver, Martínez Pinyol té molta traça a l’hora d’elaborar vibrants poemes en prosa amb el tremp de Baudelaire, així algunes de les millors composicions d’Els ulls fecunds perpetuen aquest patró. Això no vol dir, tanmateix, que Martínez Pinyol no domini la mètrica: en aquestes pàgines ens sacseja amb píndoles breus, contundents i intenses d’art menor, és a dir, amb versos de cinc, sis o set síl·labes, que com bé sabem són metres rítmics que es fan servir en alguns cants populars talment les gloses mallorquines. Finalment, el darrer poemari de Martínez Pinyol disposa del poema ‘Danses de la mel’, que dialoga amb un altre volum anterior, Abelles i Oblit, tot confirmant que la seva obra, reunida a Arrels d’aire (LaBreu Edicions, 2021), és un tot coherent, orgànic. A cada nou volum, Ricard Martínez Pinyol indaga en la natura de les coses i n’extreu, idèntic al nèctar, plaer de viure.