Meravellosos setanta

No passa cada dia que un llibre de poemes arribi amb un pròleg de Miquel Cardell (que ha publicat fa poc un poemari sensacional titulat Esborranys de la crònica) i amb un epíleg de Sebastià Alzamora (que ha reunit els seus excepcionals contes a S’accepten encàrrecs), però l’Homenot Miquel Sbert i Garau ho ha aconseguit amb Setanta, publicat a Lleonard Muntaner, Editor. Abans de parlar del volum en qüestió, però, vull defensar-ne l'autor: Sbert i Garau és mestre i doctor en Filologia Catalana, membre del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears i un professionalíssim –ho sé per testimonis directes– inspector d’educació que ara gaudeix de la jubilació i pot dedicar-se plenament a l’escriptura. Molta pedra ha picat: nombrosos articles de folklore i cultura popular, així com llibres que indaguen en les nostres arrels ancestrals talment una obra que m’estim especialment com Oh mar blava que ets de trista… L’emigració a Amèrica al Cançoner popular de Mallorca. També és responsable de títols dedicats a la llengua i a l’educació, de biografies com la de Josep Campaner i d’obra literària pròpia. Amb orgull vaig presentar a la Ciutat Comtal el seu estimulant Llibre de les calitges, mereixedor del Premi Pare Colom de narrativa. Sincerament, m’agrada la gent que fa feina, i Miquel Sbert i Garau n’ha feta molta, i més que n’ha de fer! Com bé diu Alzamora a l’esmentat paratext final, a la poesia mai no s’arriba tard, i ara aquest prolífic manobre de mots ens proporciona un poderós llibre de poemes.

Setanta no és només el feliç i fructífer resultat d’unes lectures líriques acumulades amb el sediment gradual dels anys, aproximacions que van de Mallarmé a Estellés passant per Llompart i Kavafis i Eliot, sinó que es desplega talment un particular dietari poemàtic sense mètriques ni rimes, escrit naturalment a partir del vers lliure, perquè “el clamor s’imposa”. I ho fa amb candidesa i il·lusió, és clar, però també amb un punt de mala llet davant de les putades de les circumstàncies contextuals i dels durs vaivens dels jorns, com quan, confessional, en un poema Sbert i Garau va i ens amolla que no té ganes d’escriure res, i el desànim sublima totes les escriptures somniades que voldria que arribassin torrencialment, volcànicament: “Jo què sé, de tot i molt.” Pel to fa pensar en la fràgil sinceritat de Feliu Formosa, i, per la construcció, el poeta es revela com un meticulós orfebre que, amb atreviment, proporciona una poesia directa i immediata i extrema, crua en el millor sentit del terme, i això el connecta amb Bartomeu Fiol, que sabia que la poesia és una Parenta Pobra que, tanmateix, esdevé riquíssima pel que fa als furors autèntics que proporciona. Amb Setanta, Miquel Sbert i Garau forja una nova edat d’or amb versos.