Menjar terra per llepar altres salabrors

L’auge de nous feixismes a tot el món obeeix l’ordre dels cicles i els vaivens del pèndol de Foucault, però no es tracta d’un procés aïllat. El retorn de la ultradreta en política té una correspondència en la cultura i en la literatura com és la tornada a un neoformalisme per part de les generacions més joves, que sota l’ombra del noucentisme i la influència de Josep Carner proclamen que la poesia només es pot entendre i crear a partir de traves canòniques com la mètrica i la rima. Aquesta concepció en teoria ja superada s’oposa, és clar, a les avantguardes i postavanguardes europees, al transgressor i alliberador experimentalisme dels prodigiosos anys 70, als estimulants treballs de Joan Brossa, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Joan Vinuesa o Biel Mesquida, per citar alguns noms clau. Tanmateix, contra aquest neoformalisme lacerant hi ha una escriptura més visceral que intel·lectual, més fisiològica que comptadora de síl·labes, com és la poesia mòrbida, sobretot la perpetrada per joves dones poetes que ara mateix guanyen en quantitat i en qualitat als poetes mascles: ja fa temps que vaig anunciant que, gràcies a aquestes noves veus i al bell atreviment de les seves propostes, el segle XXI serà un espectacular segle de diamant.

Una de les creadores que més recentment han entrat al camp de batalla és l’eivissenca Jèssica Ferrer Escandell, que es va donar a conèixer com a traductora de Lois Pereiro i com a poeta mereixedora del Premi Francesc Garriga amb un títol formidable, Som aquí, que vaig defensar amb goig just fa un any. Ara ha sortit a la llum el seu nou llibre, Fissures, a l’editorial Fonoll de Juneda. Al meu entendre, i no perquè la seva força hagi disminuït sinó perquè es tracta d’un recull de textos escrits fa temps que ara recupera, és un volum menys enlluernador. Tot i això, crec que per a l’autora era necessari publicar-lo per tal de poder-se propulsar cap a nous futurs. Fissures presenta proses poètiques que avancen al ritme de les emocionants experiències viscudes o imaginades, talment un dietari líric, a través de paisatges selvàtics. Com bé comenta l’epiloguista, Arnau Vives Piñas, l’escriptora convida a una festa dels instints primordials, a un exercici postromàntic de desracionalització. En la manca de contenció rauen els defectes però també les virtuts de l’obra.

Les pàgines tel·lúriques de Fissures m’han ajudat a retrobar l’ànima amarada de lluors de la Blanca Llum Vidal més refulgent, la responsable de La cabra que hi havia i Maripasoula. A més a més, l’edició del segon poemari de Jèssica Ferrer Escandell coincideix, esperit del temps, amb la publicació d’altres obres que conviden a un urgent retorn a la natura: Dominaràs la terra de Pilar Codony, La pausa dels dies de Xavier Graset o Les cuques de Julià Guillamon.