Masayoshi Sukita: “Vaig sentir que podia mirar dins de l’ànima de David Bowie”

BarcelonaThe Konrads, The Riot Squad, el folk psicodèlic, el glam rock, el soul, el funk, The Thin White Duke, Berlín, els anys pop, Tin Machine, la música electrònica... La cronologia musical de David Bowie (1947-2016), que abraça quasi sis dècades, mostra una versatilitat fora de sèrie, una capacitat de mutació a l’abast de molt pocs mortals. El juny del 1972, en plena eclosió del glam rock, Bowie va treure’s de la màniga un alter ego: Ziggy Stardust, el rocker alienígena que li va propiciar fama eterna amb l’àlbum The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Aquell look tan extravagant i androgin de Bowie –que va ser un dels primers a trencar les barreres de gènere– va captivar el públic. També un fotògraf japonès que estava de pas a Londres, on havia anat a fer una sessió de fotos amb Marc Bolan, el cantant de T-Rex. Però Masayoshi Sukita (Nogata, 1938) no podia treure’s del cap un pòster que havia vist pel carrer. “En aquell moment jo no sabia qui era. Així que vaig preguntar al conserge de l’hotel on m’allotjava qui era Bowie. Em vaig quedar tan impressionat per aquella imatge que vaig saber que havia d’assistir a un dels seus concerts”, explica Sukita, de 87 anys, via e-mail des del Japó. El que llavors encara no sabia era que aquell pòster li canviaria la vida.

L’interès de Sukita per la fotografia va sorgir de la curiositat. “Quan era adolescent, just després de la Segona Guerra Mundial, la cultura pop nord-americana va arribar al Japó i molts joves s'hi van sentir atrets. Per a mi era molt important captar tot el que passava i li vaig demanar una càmera a la meva mare. Tot i que en aquell moment no ens en podíem permetre una, va fer tot el possible per complir el meu desig”, recorda. No va ser una afició passatgera. Sukita es va graduar en fotografia, es va mudar a Tòquio i va començar a treballar per al sector de la moda i la publicitat. Però la seva fascinació per les subcultures urbanes el va portar a Londres, l’antesala de l’univers Bowie. “Dues setmanes després de veure el pòster vaig poder anar a un concert seu gràcies a un amic, un estilista japonès que treballava per a Kansai Yamamoto, que en aquell moment vestia Bowie. Vaig poder ensenyar-li el meu portafolis, li va agradar i vam començar una col·laboració que va durar molt de temps”, assegura. Ni més ni menys que quatre dècades, que van estrenar-se aquell mateix agost amb un retrat de títol eloqüent: The first time I saw you [El primer cop que et vaig veure] (1972), amb un Bowie destil·lant psicodèlia setantera i una guitarra elèctrica vermella entre les mans.

Aquesta relació d’art i d’amistat s’ha condensat a Bowie x Sukita, l’exposició que es pot veure a la nova seu de la galeria FotoNostrum de Barcelona des d'aquest divendres 23 de maig fins al 15 de setembre, i que permet resseguir la camaleònica personalitat del cantant britànic a través de la privilegiada mirada del fotògraf japonès. Entre la setantena d’imatges, n’hi ha d’icòniques, com una de captada el 1973 a Nova York. Hi apareix Bowie amb els cabells tenyits de vermell lluint una granota de vinil negre amb ratlles blanques i camals hiperbòlics que formava part del vestuari de la gira d’Aladdin Sane. Un disseny de Yamamoto que mostra la cura amb què Bowie construïa els seus personatges i narratives.

“Quan fèiem sessions de fotos, Bowie sempre escollia la roba que es posava, jo no tenia cap influència en això, però sé que li agradava la de Yamamoto”, afirma. No en va, l’estil del seu compatriota –que basculava entre la modernitat de la ciència-ficció i el classicisme del teatre kabuki– estava en sintonia amb l’imaginari glam de Bowie.

Més enllà de Londres i Nova York, el Japó també va ser un punt de trobada entre els dos amics. El 1977 Iggy Pop va anar a Tòquio a promocionar The idiot, un àlbum d’estudi produït per Bowie, que va acompanyar-lo en aquell viatge promocional. Sukita no va deixar escapar l’oportunitat i els va proposar una sessió d’estudi –per separat– lluint una jaqueta de cuir. A l'acabar, va seleccionar les millors fotos i en va enviar unes còpies a cadascú. La sorpresa va arribar quan Bowie li va dir que una d’aquelles imatges la utilitzaria per a la portada de l’àlbum Heroes (1977). “Per raons òbvies, Heroes i The first time I saw you són dues fotos que m’encanten, però una de les meves favorites absolutes és Ki. La vaig fer el 1989, durant un període particular de la carrera de Bowie. Abans de la sessió li vaig regalar un àlbum de Ryuichi Sakamoto, que acabava de sortir al Japó, encara inèdit a Occident. Sé que a Bowie li agradava molt la seva música, i durant la sessió va estar escoltant aquest nou àlbum. Feia cara d'absort, i vaig sentir que podia mirar dins la seva ànima”, assegura.

La fascinació de Bowie per la cultura japonesa va començar el 1966, quan l’actor i mim britànic Lindsay Kemp –molt influenciat per l’estètica i els moviments del teatre kabuki– es va convertir en el seu mentor de dansa. En contrapartida, els discos de Bowie també eren molt ben rebuts al Japó, un país que va visitar diverses vegades. El 1980 va estar-se deu dies a Kyoto per rodar l’anunci d’un licor japonès. D’aquesta estada van sorgir dues sessions més amb Sukita: una d’estudi, on Bowie es va transformar en un home de negocis, i una altra de totalment improvisada en la qual es va convertir en un ciutadà anònim que trucava per telèfon des d’una cabina, visitava un centre comercial, agafava el metro... “Em va encantar la sessió que vam fer pels carrers de Kyoto. Va durar tot un dia i em va convidar a passejar per tota la ciutat. De fet, aquell dia va ser el meu conductor! Em va agradar molt perquè va ser espontani i em va mostrar com li interessava la nostra cultura”, recorda Sukita, que sempre s’ha sentit “feliç i orgullós” de tenir l’oportunitat de treballar mitja vida amb l’artista britànic. Com hauria estat la carrera de Sukita si aquell pòster no s’hagués creuat en el seu camí? “No puc respondre aquesta pregunta... Encara ara estic buscant David Bowie”.