Malenconia de la resistència

Com que aquest 2025 m’he consagrat als altres –sobretot a Josep M. Llompart i a Iris Murdoch i a Pier Paolo Pasolini– he hagut de recórrer a contundents passions personals per tal de recarregar piles. La que més satisfaccions m’ha donat darrerament ha estat tornar a un dels meus directors de cinema preferits: el mític Jess Franco. Els seus films són obres d’art llibertàries, tan destructores de convencions que assoleixen un anarquisme secular. Veure com un creador radical fa el que li dona la santíssima gana és inspirador i regenerador. M’he demanat si es podria escriure una novel·la tan salvatge com les seves pel·lícules.

Imaginem que un escriptor embrutés pàgines i més pàgines amb tinta, suor, llàgrimes, esperma i excrement. Imaginem que demostrés el do de capturar les característiques d’un claustrofòbic ambient illenc a través de l’estil de l’escola del realisme brut o dels Angry Young Men. Imaginem que fos capaç de reencarnar l’esperit de Charles Bukowski, de desplegar la inventiva verbal de William S. Burroughs i d’expandir els abismes limítrofs de Jordi Cussà. Imaginem que segregués un tsunami de referències explícites i encertadíssimes de mostres de cultura popular, des dels genials videojocs Nintendo fins a Voldemort passant per Bob Esponja. I, finalment, imaginem que portés la màxima de William Blake, que va cridar que l’Exuberància és Bellesa, a les més fulgurants i fortes conseqüències. Doncs bé, fa poc he sabut que no fa falta imaginar tant perquè aquesta novel·la existeix i es pot comprar i es pot devorar amb ànsia i fervor. Porta per títol La mar tancada i és un autèntic còctel molotov del forneller Xec Pons Sans que va veure la llum gràcies a Llentrisca edicions.

Tot i que juga, i fins i tot arriba a parodiar, els fonaments de l’autoficció, no és una palla compartida. Es tracta, més aviat, d’una declaració desfermada. El protagonista és en Martí, un personatge atrapat en una atmosfera resclosida que l’ofega sota capes de frustració i d’impotència. Com Pessoa, té tots els somnis del món, però no gaudeix ni de força de voluntat ni de cap capacitat estratègica. Això fa que visqui en un infern quotidià amarat de desitjos foscos que sols troben cert consol en actes pertorbadors que es confirmen com patètiques revoltes que evidencien la Gran Comèdia que ens envolta, plena d’hipocresies i de manaments socials aparentment inqüestionables. Els millors fragments són cims mòrbids amarats d’esperit crític i d’una ironia càustica que la majoria de voltes desemboca en un humor negre extrem que ens enfronta a l’estricta i implacable malenconia de la resistència del segle XXI. Si La mar tancada, de Xec Pons Sans, fos una pel·lícula, segur que en Martí seria interpretat pel Klaus Kinski més histèric, un dels actors que més va potenciar el conco Jess.