Llucia Palliser i la Poesia Mòrbida

Amb l’alumnat de l’Escola Bloom comentàvem sovint que una de les tendències de la poesia catalana d’ara, inicis del segle XXI, és sens dubte la Poesia Mòrbida: originada en el plaer de crear imatges d’una gran contundència física, amb la carn com a màxima protagonista esplendorosa i una mirada que no renuncia a endinsar-se dins del suc dels sexes, les ferides obertes, els cossos trans o les noves corporalitats. Tampoc no és estrany que això sigui així. La poesia catalana va arribar a un apogeu carnal amb Ausiàs Marc i ha tingut poetes insignes com Vicent Andrés Estellés o Maria Mercè Marçal que varen popularitzar la sensualitat talment una dionisíaca festa vitenca. Aquesta energia, passada pel sedàs postexpressionista de poetes sintètics com Andreu Vidal, ofereix resultats d’una intensitat aclaparadora: versos contundents com ganivets. I la veritat és que la poeta Llucia Palliser (Maó, 1971) ens ofereix un llibre mòrbid però precís com un bisturí amb ‘Cada veta de vida’, publicat a Stonberg en una bella edició acompanyada d’imatges delicioses d’Enric Servera.

Aquest volum s’hauria pogut titular, també, La veta de cada mort meva o Les vetes de la carn perquè destrucció i resurrecció proliferen dins d’aquestes peces esquinçades que fan de l’impacte estètic una encertada carta de presentació, una epifania constant: “Fes dels meus pits l’esfera celeste en dues meitats”, “gairebé com qui fuig de les latrines del somni”, “renéixer de la sement pútrida”, “al seient de davant una dona repugnada”, “prenent-vos foc a les entranyes per diversió”... El poema “Desadaptació” fa pensar en el film Crash de Cronenberg, Messies de la Nova Carn. Es nota l’alenada èbria de Charles Baudelaire, autor que aquest 2021 celebra el bicentenari de naixença.

El volum de Palliser es divideix en sis parts que funcionen com petites suites temàtiques: 'Les phases de la lune', 'Somnus', 'Purgationibus Mulierum', 'Primum Non Nocere' i 'BWV 1008'. Encara que estilísticament cada secció es basteixi sobre escriptures volgudament diferenciades, es lliguen a través del fil conductor de la nocturnitat salvatge, de la feminitat feliçment desbocada a partir de la violència sense filtres i la veneració dels estats onírics com a zones de llibertat.

El llibre s’inicia amb un pròleg de Jordi Roig i es clausura amb un epíleg de Pere Gomila: tots dos són companys de versos i d’aventures culturals de l’autora i saben oferir lectures atentes d’uns versos que corprenen i sorprenen. El debut de Llucia Palliser en solitari és l’inici d’una trajectòria que cal seguir amb interès i fervor.