L’incòmode teatre de Pasolini
L’edició bilingüe del volum Tragèdies I de l’immens Pier Paolo Pasolini publicada per Prometeu —amb el patrocini de l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona— constitueix una aportació editorial de pes en el camp de les dramatúrgies contemporànies en llengua catalana. Reunint Calderón, Afabulació i Pílades, el potentíssim llibre que ens ocupa permet resseguir un arc creatiu que va des del pastitx modern de la tragèdia del Segle d’Or fins a la dissecció de la família i societat burgeses i el necessari retorn als mites grecs com a matriu d’ideologies en conflicte permanent. Energia que, sens dubte, dialoga amb la desesperada vitalitat que va marcar l’existència del geni italià. A més de restituir un corpus sovint relegat per la centralitat fílmica i literària de l'autor, aquesta publicació posa el focus en un Pasolini dramaturg polític, sempre atent a les metamorfosis materials i simbòliques del Poder en majúscules.
La traducció de Marina Laboreo destaca per la capacitat de modular diferents registres sense perdre el rerefons de pensament que travessa cada peça i que dialoga amb altres obres clau com el magne assaig ‘Empirisme herètic’, que la mateixa Laboreo va traduir per a Lleonard Muntaner Editor. A Calderón sap conjugar l’aroma barroca i cerimonial amb una sintaxi clara, que evita l’arcaisme inert i propicia una teatralitat viva. A Afabulació, la llengua esdevé el ganivet que esmicola els ordres domèstics i la traductora manté la fricció entre el discurs racional i la pulsió obscena, essencial per entendre l’operació pasoliniana. A Pílades s’administra un doble repte: el pes del mite i la seva rearticulació política. L’elecció d’un català net, però tensat, sense concessions florides ni fredor expressiva, ajuda a fixar un equilibri que sembla perfectament pensat per a la representació. El fet que sigui un tom bilingüe és més que un detall filològic: convida a una lectura dual que permet apreciar tant les solucions creatives de l’excel·lent traducció com la textura original del llenguatge pasolinià, ric en brusquedats, provocacions i imatges que desborden el realisme convencional. És, a més a més, un gest coherent amb el catàleg de Prometeu, que aposta per textos que interpel·len el present sense domesticar-los ni simplificar-los. Des del punt de vista escènic, l’obra contribueix a un debat encara obert: com fer llegibles avui les tragèdies polítiques del segle XX.
Com explica a l’encertat pròleg David Carnevali, Pasolini ofereix respostes incòmodes, allunyades del psicologisme i del naturalisme, que repensen la Història com un contínuum d’idees, classes i cossos. Recuperar aquest artefacte textual en català és un acte de resistència. En conclusió, Tragèdies I és imprescindible: per la qualitat de les traduccions, pel rigor de l’edició i per com reactiva un Pasolini que reclama ser representat.