L’escriptura desbordada

La col·lecció Zura de l’editorial Stonberg, sota la direcció de Jordi Cervera Nogués, continua oferint un fecund i variat ventall de propostes poètiques. Fa poc va arribar a les llibreries el darrer títol d’un autor prolífic que ha publicat en català, castellà i francès. També ha aconseguit guardons de prestigi als Països Catalans i a la península Ibèrica. Estic parlant de Jaume Mesquida i de la seva darrera contribució literària: I de sobte, la fosca.

De bell nou, l’autor arrelat a Manacor, terra de poetes, ens ofereix un càntic de devastació, aquest cop més lluminós que en ocasions anteriors, possiblement perquè en aquest cas configura un tractat sobre la riquesa de l’alteritat i un diàleg amb les múltiples personalitats sovint contradictòries que arrossegam dins nostre (“Aquests són els meus jo que et mostr”). Jaume Mesquida, com Lluís Maicas, és un expert a l’hora d’aprofundir amb estil en l’estranyesa que ens caracteritza, condició que ens porta a discutir oriündament amb nosaltres mateixos en un procés en què les paraules acaben esdevenint deixalles, i això no és una metàfora, sinó més aviat una certesa que arriba a esdevenir matèrica en un nou exemple de poesia mòrbida que sembla retre culte a la Nova Carn de Cronenberg. Tanmateix, aquest nihilisme cioranesc no mena a la mudesa, sinó, més aviat, a curioses formes d’humor negre que aconsegueixen que cada text acabi donant la volta talment piruetes filosòfiques: “És cert / que el que escric / és com sang enfosquida. // I que sempre / escric emporuguit / de tacar-me / les mans innocents”. En aquestes pàgines es produeix una curiosa mescla de tremendisme, de confessió dolorosa i d’exaltació d’amor.

El llibre peca d’algunes reiteracions que s’haurien pogut evitar, així com d’algunes rimes fàcils. Fins a un punt, està marcat per la tendència d’abusar dels camps semàntics més convencionals del gènere líric, tal com ha immortalitzat Albert Garcia Elena, un altre prolífic, en una paròdia que ha fet fortuna. Tot i això, la majoria d’aquestes breus composicions acaben sorprenent per les troballes i pels girs que proposen, així com per la crua autenticitat d’un fuster de les paraules que no fa altra cosa que oferir obertament el resultat de les seves recerques espirituals a través dels territoris més negres de la condició humana. Topam, en efecte, amb la constatació d’un desbordament constant, però és en aquest mateix desbordament on s’amaguen tant els defectes com les virtuts. I de sobte, la fosca són cent poemes esmolats de Jaume Mesquida, segregador de crits furibunds que s’acaben fossilitzant sobre les capes tectòniques i fisiològiques d’una escriptura rabiosa, incessant.