Joan Josep Barceló Rimbaud Merini

Un dels casos més singulars en la literatura catalana recent és el de Joan Josep Barceló i Bauçà (Palma, 1953). Tot i que ha obtingut distincions de prestigi als Països Catalans (guardons com el premi Miquel Bauçà o el premi Bernat Vidal i Tomàs, entre d’altres), i ha publicat títols com emergència sobtada (El Petit Editor, 2016), nòmades (Documenta Balear, 2017) carn crua (AdiA Edicions, 2018), svalbard (AdiA Edicions, 2018) o suïcidi màfic (El Cep i la Nansa Edicions, 2019), és a Itàlia on està aconseguint un èxit imbatible. En menys de cinc anys ha donat a llum onze llibres de poemes, la majoria en edicions bilingües català/italià; ha aconseguit una munió de premis literaris; ha estat convidat als festivals més importants i ha convertit el seu nom en una referència internacional. Així ha ofert conferències sobre Dante en distints llocs i recentment ha estat convidat a ser membre de l’Academia Luso-Brasilera de Artes e Poesias i ocuparà la cadira 112 de l’entitat.

Tot això sense tenir en compte que darrerament presenta un programa de ràdio, Fahrenheit 3000; pinta quadres que s’exposen en diferents exposicions mundials; i, finalment, porta a terme una ingentíssima feinada com a ambaixador cultural entre Mallorca i el món. Realment impressionant. Tot això sense l’ajuda d’institucions que haurien de difondre el seu treball, o la seva tasca, com l’Institut d’Estudis Baleàrics o l’Institut Ramon Llull. Sembla com si aquí la seva figura i la seva obra fossin menystengudes, o almenys que no es fes tot el cas que s’hauria de fer a una figura cada cop més important.

El seu darrer recull publicat fins ara és en la perifèria del cercle/alla periferia del cerchio, a Il Convivio Editore, amb pròleg de Davide Cortese, epíleg de Biel Mesquida i fotografies de Filippo Papa. Els versos de Joan Josep Barceló i Bauçà són més que abstractes: s’erigeixen talment una passa endavant en el surrealisme, pel que tenen d’oníric i lisèrgic, de raríssim i únic. Una curiosíssima fusió de poesia carnal i espiritual alhora, bastida a partir del vast coneixement científic de l’autor. Cada llibre seu és una mitologia de mitologies que proposa una manera d’entendre el món a través de la física quàntica i el fructífer deliri del caos. Aquests poemes mòrbids i obscurs, críptics i suggerents, parlen sobre guerres secretes, genocidis en marxa, la lenta destrucció de tot per culpa de la corrupció i la misèria mental, pestes de l’esperit. Joan Josep Barceló i Bauçà és responsable d’una poesia bàrbara, mutant, i ell és un rebel nat. Una persona brillant que, quan escriu, sembla una prodigiosa fusió entre Arthur Rimbaud i Alda Merini. Un portent que no s’hauria de negligir.