La intel·ligència superdotada de les flors

“La humanitat, gairebé tota, ha perdut el valor natural” és una de les moltes i valuoses sentències que inunden conceptualment, i amb tota la raó i urgència del món, l’acabat de sortir i excepcional poemari de Laia Malo: Rum-rum a la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda del segell Cafè Central. Dic que és excepcional perquè en efecte ho és: l’autora fa un salt brutal cap endavant en la seva trajectòria i ens brinda el seu millor llibre, un volum sedimentat i alimentat per totes i cadascuna de les múltiples tasques de la poeta, ja que a més a més de traductora de l’anglès i del rus, Malo també tradueix altres llenguatges del globus, sobretot els dels fascinants universos dels insectes, perquè entenguem i copsem altres realitats més enllà de les superfícies de les coses. Al costat de denúncies necessàries com les ja exposades hi ha, alhora i en tot feliç moment, un ferm sentiment d’esperança: la irrenunciable il·lusió que encara és possible un canvi que meni a una nova consciència global d’imprescindible retorn al medi natural. De fet, la poeta, més ambiciosa que mai, convida a una refundació de tota la Cultura enfront de la Natura: “En el principi fou el Verd”. I no, no es tracta només d’una troballa verbal fulgurant, és l’esperit renovador d’un llibre magnífic construït a partir de prodigiosos biopoemes polítics, no pas els primers en literatura catalana però sí els millors fins ara sense cap dubte.

Ja havíem pogut sentir i llegir justos clams com aquests gràcies a les tasques eixamplades de Laia Malo amb les seves escriptures expandides: com a integrant del cada cop més reconegut duet d’electrovers Jansky i com a responsable de molt ben enfilats articles periòdics a ARA Balears. Però sí que és ver que és el primer cop que aquests altres formats lletrats nodreixen els seus versos i els seus poemes. El resultat és un llibre d’un colossal dinamisme, tan estructural com mental. Amb Rum-rum assistim a una transformació tan bèstia com la que va propiciar Blai Bonet quan va deixar enrere els models de l’Escola Mallorquina, i és que Laia Malo fot un bot i supera els paradigmes actuals de la representació en mots dels entorns biològics que ens envolten, ja que no són escenaris, no són espais salvatges que escapen de la nostra absurda ànsia civilitzadora, són macrocosmos complets que no tenim prou en compte, i aquesta és la nostra tragèdia, el nostre desarrelament. Rum-rum és un novell cant silvestrament vital, un nou evangeli que canta la intel·ligència superdotada de les flors i floreix amb llengües d’exuberant libidinositat superfecunda.

Rum-rum, de Laia Malo, no reprodueix la música de les esferes, captura els ritmes i les melodies del planeta i es postula com una prova de fe que impulsa a fer creure que les persones encara tenim temps de tornar a ser éssers humans.