La festa de la insignificança
Seguesc amb devoció les traduccions que ens proporciona, amb una fidelitat lleial i una bellesa expressiva corprenedora, Alba Dedeu. No només em sembla una de les millors traductores que tenim, també és una prosista superdotada: un dels millors contes que he llegit mai és un dels inclosos en el seu recull L’estiu no s’acaba mai, una història senzilla, però captivadora que parla de dues lectores summament misterioses. I no diré res més, perquè el treball de Dedeu es fonamenta en la meravella de l’enigma, en la grandesa que sorgeix de la subtilitat, en la portentositat de les el·lipsis i en la investigació minuciosa dels possibles prodigis que s’amaguen en la quotidianitat estricta, aquella que no sol ser objecte d’estudi de les obres literàries més ambicioses. Doncs bé, el cas és que amb la seva primera novel·la, La conformista, Alba Dedeu torna a confirmar que és una de les autores més lloables del panorama actual en llengua catalana.
La conformista explica, a través d’una veu que reparteix els seus alens en una sèrie de monòlegs que aprofundeixen en distints instants vitals, de l’Eva i de la seva humil família. Un pretext tan bo com qualsevol altre per fer un retrat cru, sense parafernàlies, de la mediocritat, de la banalitat, de la grisor que ens envolta d’una manera obscena tot exemplificant alguns dels molts mals del segle XXI. Perquè La conformista és això: la descripció, feta amb una precisió quirúrgica que en la seva objectivitat arriba a ser fins i tot cruel, d’una vida mancada de sentit, és a dir, de la majoria de vides del món d’ara. Es tracta d’una obra literària condensada i bèstia que genera una tensió descomunal a partir d’elements mínims, sintètics a més no poder, i és pel tractament del tema i per l’escriptura, esmoladíssima, que enganxa. En efecte es tracta d’una proposta fascinant que a voltes fa pensar en Les partícules elementals, de Michel Houellebecq, i en Una dona meravellosa, de Joan Jordi Miralles.
Destaquen, sobretot, els detalls sensorials, com el pivot que representa l’obsessió per les olors, però també símbols senzills i efectius com el del pollastre a l’ast, un nodridor Sísif encadenat que funciona talment una metàfora de l’obra en termes panoràmics. Si els protagonistes dels films Paterson, de Jim Jarmusch, i de Perfect Days, de Wim Wenders, troben una via d’ascesi i de redempció en la repetició compulsiva i en els municipals fets quotidians, no podem dir el mateix de la víctima principal de La conformista d’Alba Dedeu, aliena a la consciència de vies que menen al far de la transcendència. Tal buidor existencial genera calfreds i incita a reflexions urgents. Amb aquesta obra colpidora, Alba Dedeu ens convida a una autèntica festa de la insignificança, com va titular Milan Kundera una de les seves novel·les més càustiques.