D’això també vull parlar

M’alegra que els darrers temps estiguin essent benignes, fins i tot feliços amb guardons merescudíssims com el XXVI premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per a Dolors Miquel, una autora imprescindible sense la qual no s’entenen els finals del segle XX i els inicis del segle XXI de la literatura en llengua catalana, i ara ens ho torna a demostrar amb un dels llibres més impressionants, sense cap mena de dubte, que sortiran enguany: El pit adormit, a Edicions 62, amb preciosa coberta de Miquel Barceló.

En la seva més que destacable trajectòria, Dolors Miquel ha escrit sobretot poesia, però també ens ha proporcionat excel·lents mostres de prosa i de teatre. Doncs El pit adormit combina aquestes i totes les possibilitats textuals i més encara: té la força estremidora d’un colossal poema èpic, ens fa avançar a través de diferents trames i subtrames talment una gran novel·la catalana, gaudeix de la rotunditat de l’expressió d’un monòleg que es desplega a ràfegues rabioses, es llegeix amb l’avidesa més elèctrica dels millors dietaris, i qui toca això no toca un llibre –com deia Walt Whitman tot i que també ho hauria pogut dir Emily Dickinson sense cap problema–, sinó que toca un ésser humà que ha consagrat la seva vida a la Bellesa en majúscules perquè la Bellesa li ha generat ferides profundes i passions supremes, i per aquest motiu no li ha quedat cap altre motiu que crear, crear amb lletres a través d’una potència sovint despietada. Continuaré estirant aquest fil de pensament: hi ha llibres que s’escriuen, sí, però després n’hi ha d’altres que s’imposen, que se’ns imposen, i m’atreviria a afirmar que Dolors Miquel és d’aquestes creadores que es veu imposada per la torrentada que l’amara, i en aquest cas el tsunami se li ha presentat, en un decisiu instant vital, en forma de records, d’imatges, d’escenes, d’històries, de batalletes, de suggeriments, de reflexions, de connexions i d’associacions que acaben assolint la forma de paràgrafs en una rotunda victòria del fragment, de l’apunt, de la nota, del flaix, de la fulguració. La manera ens pot fer pensar en Lluís Maicas, però l’estil és pur Dolors Miquel en una reformulació que mai no li havíem llegit fins ara, i ja sabem que ha viscut moltes vides i ha estat moltes Dolors Miquels i també Lola Miquel, però la Dolors Miquel d’ara ha assolit un cim, una fita, un llibràs. 

El pit adormit, d’aquesta nova Dolors Miquel, és un colpidor testimoni vital en una crisi mèdica que sol menar a l’abisme, un deliciós àlbum d’instantànies que ens emocionen, un autèntic tractat filosòfic, un seguit d’hòsties fortes, una memòria individual i col·lectiva de canvis decisius en la poesia catalana, una obra mestra d’una escriptora total en estat de gràcia